Hi ha havia una vegada un preciós jardí que tenia uns
arbres fruiters i uns rosers preciosos i molt feliços de ser el que eren.
Totes les plantes que hi havia en aquell jardí eren
molt felices, només hi havia un arbre que estava molt trist perquè tenia el
problema que no sabia qui era.
-
Et falta concentració,
amic meu – li digué el pomer- si t’hi poses seriosament, podràs fer unes pomes
boníssimes. És molt fàcil.
-
Ei! No li facis cas, a
aquest! - li digué el roser- és molt més
senzill fer roses i, a més a més, són molt més boniques.
El roure, desesperat, intentava fer tots allò que li
deien les altres plantes del jardí; però com que no aconseguia ser com els
altres, es sentia cada cop més fustrat.
Un dia, se li acostà un mussol, que és l’animal més
savi de boscos i jardins, i quan veié el roure tan desesperat li digué:
-
No et preocupis, el
teu problema no és greu. És el mateix
que tenen molts éssers de la terra. Jo
et donarà la solució al teu problema: No
dediquis la teva vida a ser el que els altres volen que siguis, sigues tu
mateix, coneix-te i per assolir-ho, escolta la teva veu interior.
Un cop dit això, el mussol desaparegué d’allà.
-
¿La meva veu interior?
¿Ser jo mateix? ¿Coneixe’m?
Es preguntava l’arbre desesperat quan decidí tancar
les oïdes i obrir el seu cor; llavors, pogué escoltar la seva veu interior que
li deia:
-
Tu mai podràs fer
pomes perquè no ets un pomer, ni podràs donar flors perquè no ets un
roser. Ets un roure i el teu destí és
créixer alt i fort. Has vingut a aquest
món per a donar recer als ocells, ombra als viatgers i bellesa al
paisatge. Tens una missió. Compleix-la!
I l’arbre es sentí fort i segur de si mateix i es
disposà a ser tot allò per al que estava destinat. Així, ben aviat omplí el seu espai i va ser
respectat i admirat per tots.
A partir d’aquell moment, el jardí esdevingué
completament feliç.
1 comentari:
Hola.
Ets l'autor d'aquesta rondalla?
És una rondalla típia de les Terres de l'Ebre?
Publica un comentari a l'entrada