La i·lusió d'en Josep López Romero

Acabo de llegir-me aquest llibre d'en Josep López Romero i m'ha agadat molt. Us copio la contraportada:

"L'Esperança, la protagonista d'aquesta història, es desperta un dia amb un buit terrible al pit i el convenciment que j no dirigeix la seva vida.

Si mai has tingut aquesta sensació i has pres la decisió de retrobar la il·lusió perduda, aquest és el teu llibre: un relat commovedor i carregat d'energia positiva."

"Aquest llibre és més que un llibre: és llum, és aire fresc,

és bàlsam, és escalfor, és amic, és esperança,..

Però, per sobre de tot, és il·lusió.

És un regal per a l'ànima pròpia i per als qui més apreciem.

Gràcies, estimat Josep, per aquest regal".

Àlex Rovira

La paraula escrita

De tant en tant sempre faig un tomb pel bloc "Mentre la roba s'eixamora" perquè, tot i que la seva autora va comentar el passat mes de juliol que ja no hi escriuria més, doncs, això, que jo el vaig visitant per si algun dia tinc una agradable sorpresa i em torno a trobar amb algun dels seus esplèndids escrits. Mentretant, sempre em queda rellegir els que encara hi són. :-)

Avui, mentre mirava els comentaris que hi ha al seu darrer post n'he trobat un d'un blocaire que no coneixia i, he anat ràpidament a donar una ullada al seu bloc que és el que avui presento aquí perquè m'ha agradat molt.

Es tracta de "La paraula escrita..." . Entreu-hi, ben segur que us agradarà.

Una abraçada,

Janet

XIV Marató de contesde l'Hospitalet de Llobregat

Un any més he tingut l'oportunitat i el plaer de participar a la Marató de contes de l'Hospitalet de Llobregat i un any més he pogut ser testimoni de la bona organització de la Marató així com de l'amabilitat de tot el personal de la biblioteca i de la sala que ens van atendre de primera.

Una abraçada ben afectuosa i... fins la propera Marató que serà ja la número quinze!!

Homenatge al president Companys

El dia 3 d'octubre, custodiat pe la Guàrdia Civil i fortament emmanillat fins a fer-li sang, va arribar a Barcelona. El van portar a Montjuïc...

El dia 14 (...) a les onze sortien del judici molts militars. L'acusat, els va dir el defensor (a les germanes de Companys), és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat.

(...) A les nou de la nit es presenta el defensor, i els dius aquestes paraules textuals:

- Ja podeu avisar la funerària.

Imagina't l'escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se'n va amb les altres cap amunt. De grat o per força, s'obre pas. Entra i crida:

- Lluís! Ell treu el cap per la cel·la, i li diu: - Nena, on vas? Què vens a fer en aquestes hores? Són dos quarts de dotze de la nit.

Ella li respon que el vol veure.

Diu ell: - Si m'haguessin de matar, estaria en capella.

Un militar que els acompanyava fa: : - Ja li llegiran la sentència.

Contesta ell: - Doncs jo em pensava que em posarien en capella.

Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents.

-L'única pena - diu ell- és no saber res del meu fill.

Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut er més bé al seu poble... Després, han de sortir.

El dia 15, a dos quarts de set del matí és afusellat al fossat del castell, per la Guàrdia Civil. No va voler que li tapessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil, va dir:

-Afuselleu un home honrat.

Les seves darreres paraules foren: VISCA CATALUNYA!

Fragment de la carta que envià Manuel Companys (germà del president assassinat) a la seva neboda Maria, filla de Lluís Companys, refugiada a Mèxic.

Publicada al llibre:

BIOGRAFIA POPULAR DE LLUÍS COMPANYS

Manuel Viusà

Edicions La Magrana

Obstacles - Conte sufí

- Benvolgut Shibli, es pot saber qui t'ha guiat durant el camí?

L'home respongué:

- Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l'aigua, s'allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l'aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparagué.

El gos descobrí que l'obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d'allò que ell buscava havia desaparegut.

D'aquesta manera, el meu propi obstacle desaparagué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d'aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

Dibuix de l'Helena

"Dia d'escola" per Helena Mercader Recasens, 10 anys.

L'Helena, per fer aquest dibuix, es va inspirar en la seva classe.

Fa dos anys que vas marxar

Fa dos anys que vas marxar tant de sobte, papa, que gairebé no vaig poder-te dir ni un adéu.

No et pots ni imaginar com et trobem a faltar, i com ens pesa la teva inesperada absència, papa.