I tu qui ets?

Hi ha havia una vegada un preciós jardí que tenia uns arbres fruiters i uns rosers preciosos i molt feliços de ser el que eren.

Totes les plantes que hi havia en aquell jardí eren molt felices, només hi havia un arbre que estava molt trist perquè tenia el problema que no sabia qui era.

-           Et falta concentració, amic meu – li digué el pomer- si t’hi poses seriosament, podràs fer unes pomes boníssimes.  És molt fàcil.

-          Ei!  No li facis cas, a aquest!  - li digué el roser- és molt més senzill fer roses i, a més a més, són molt més boniques.

El roure, desesperat, intentava fer tots allò que li deien les altres plantes del jardí; però com que no aconseguia ser com els altres, es sentia cada cop més fustrat.

Un dia, se li acostà un mussol, que és l’animal més savi de boscos i jardins, i quan veié el roure tan desesperat li digué:

-           No et preocupis, el teu problema no és greu.  És el mateix que tenen molts éssers de la terra.  Jo et donarà la solució al teu problema:  No dediquis la teva vida a ser el que els altres volen que siguis, sigues tu mateix, coneix-te i per assolir-ho, escolta la teva veu interior.

Un cop dit això, el mussol desaparegué d’allà.

-           ¿La meva veu interior? ¿Ser jo mateix? ¿Coneixe’m?

Es preguntava l’arbre desesperat quan decidí tancar les oïdes i obrir el seu cor; llavors, pogué escoltar la seva veu interior que li deia:

-           Tu mai podràs fer pomes perquè no ets un pomer, ni podràs donar flors perquè no ets un roser.  Ets un roure i el teu destí és créixer alt i fort.   Has vingut a aquest món per a donar recer als ocells, ombra als viatgers i bellesa al paisatge.  Tens una missió.  Compleix-la!

I l’arbre es sentí fort i segur de si mateix i es disposà a ser tot allò per al que estava destinat.  Així, ben aviat omplí el seu espai i va ser respectat i admirat per tots.

A partir d’aquell moment, el jardí esdevingué completament feliç.