Pots endarrerit número 1 - Els Quicos al Felip Pedrell de Tortosa


Com que vaig estar molts dies sense actualitzar el bloc hi ha alguns posts que se'm van quedar al teclat. Un d'aquests post és el que publico avui.


El passat divendres, 12 de juny vaig poder veure realitzat un dels meus somnis (ja veureu que sóc de bon conformar i que alguns dels meus somnis són facilment assolibles): el de veure i viure un concert d'en Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries al teatre Felip Pedrell de Tortosa.

En un primer moment dubtàrem si anar al concert o no perquè aquell dia havíem treballat, el meu marit i jo ens havien aixecat a les 6.00 del matí i arribàrem a Tortosa des de Barcelona, una hora abans que comencés el concert; però va valer la pena. Com sempre!


Un cop més les cançons anaren fluint de primera de la mà del grup ebrenc. Jo estava feliç, molt feliç de trobar-me entre tortosins i el cansament que portava desaparagué de manera màgica.


Totes les cançons sonaren de primera, tot i que jo reconec una preferència especial per "La Revolta de la Rivera", "Diuen que el peix és car", "Toc de festa" i molt especialment per "Voldria tindre el talent" que és un homenatge dels Quicos als mestres joteros i que el Noi interpreta de primera.



Aquell vespre, també, els Quicos explicaren per aquells que venien de fora qui era el "boti". Jo ho vaig agrair perquè no sabia que el boti era l'home del sac. I vaig riure molt, estava feliç i el riure em sortia sol amb les seves divertides intervencions.



Al final de l'actuació, els músics ens esperaven al vestíbul del teatre per saludar el públic assistent. Jornada completa.



Bé, un altre somni assolit, ara me'n queda un menys a la llista, però com que en tinc tants dubto que visqui suficient per assolir-los tots i és que d'això es tracta perquè sempre hem de tenir somnis per realitzar.


4 comentaris:

L'Avi ha dit...

Ai, germana, els Quicos, al final t'hauran de fer un homenatge a tu i al meu sofer cunyat...

- assumpta - ha dit...

Mira m'assemblo una mica a tu, doncs de vegades les coses més senzilles, alhora, són les que em fan més il·lusió. Com diria en Tibau les felicitats petites... però que en realitat omplen molt.
No els he sentit mai en directe, però noia, m'has fet agafar-ne ganes i tot!
;)

Janet ha dit...

Molt bo el comentari, germà. De totes maneres el Jordi també s'ho passa bé als concerts dels Quicos.

;-)

Una abraçada i molts besets,

Janet

Janet ha dit...

La veritat Assumpta és que això és el que es respira al teu bloc, la felicitat per les coses en aparença petites però que són les que ens fan grans.

Si tens ocasió d'anar a veure en directe en Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, no la deixis escapar.

Gràcies per seguir el meu bloc.

Una abraçada,

Janet