Dones: Isabel-Clara Simó

Vaig tenir la sort i el privilegi de tenir la Isabel-Clarà Simó de professora de català a primer de B.U.P. i d'ètica a segon.
Des del primer moment em causà un meravellós impacte. A les seves aules vaig descobrir que el català (ella és filla d'Alcoi) era una llengua amb gramàtica i literatura pròpies, una literatura de gran qualitat. Em descobrí també, amb la seva parla que al meu país no hi havia una sola manera de parlar català i que totes les formes de la llengua eren territori, gent, cultura. Tot això a primer de BUP com a alumna de català.
A segon de BUP, com a alumna d'ètica vaig descobrir que tots, homes i dones podíem tenir un projecte comú i que les tasques feixugues de la llar no se les havia de carregar sempre la mateixa persona; que la finalitat de la dona no era trobar marit i tenir fills. Bé, ara aquestes coses ja no ens sorprenen (o ja no haurien de sorprendre ningú); però feia un any que havia mort el dictador i encara hi havia una mentalitat molt tancada pel que fa a la igualtat de drets i d'oportunitats.
Vaig devorar tots els seus llibres del moment, i cadascun d'ell em deixà una forta empremta. Recordo especialment Júlia; Ídols; T'estimo, Marta; La salvatge; els reculls de contes És quan miro que hi veig clar; Bresca; Perfils cruels i Dones.
Ja més recentment El gust amarg de la cervesa i Adéu-suau.
També segueixo sempre que puc els seus articles al diari AVUI.

2 comentaris:

rebaixes ha dit...

Recordar el que han fet en nosaltres altres persones és un reconeixement directe de confesió
del nostre agraiment.Bona nit L'avi Anton.

Janet ha dit...

La veritat és que en aquella època de la meva vida (13, 14 o 15 anys) topar amb bons mestres et provoca una fantàstica influència i més, nosaltres que intentavem sortir dels desastres provocats per la dictadura.

Una abraçada,

Janet