La mar de mon iaio Ramontxe

Llibres ebrencs. El portal de difusió dels llibres i els autors de les comarques ebrenques: Priorat, Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat




A la web de Llibres ebrencs hi ha publicats diversos textos d'autor(e)s que s'han presentat al premi de relats curs que convoca aquesta entitat. Jo n'he triat un que m'ha agradat molt, si en voleu llegir més, aneu a la web que us indico i ho podreu fer.


Bona lectura!!!





Jo vinc d’un silenci, antic i molt llarg · Raimon.

Mon iaio va nàixer un dia de juliol de fa més de cent anys. Era molt menut quan va quedar sense mare ni pare. Era tan criatureta quan va saber la mort de sa mare, que cridava pels carrers: Ma mare s’ha mort! Ma mare s’ha mort! Escampava la notícia sense rastre de pena, ben just si entenia què significaven aquelles paraules. Era el tercer de quatre germans. Sos pares van morir amb pocs anys de diferència. Als vuit anys li va tocar fer-se gran.

De mon iaio, s’explicava que enmig d’una baralla de criatures va arrencar d’un mos un tros d’orella a un altre xiqüelo que des d’aquell dia va rebre el renom de “Mitja orella”. No en sé més detalls d’aquesta història salvatge. Lluís no devia ser més violent que els seus companys de joc, era només un xiquet orfe espavilat a garrotades i cops de mar.

Va anar a la mar sense passar per l’escola com molts i molts xiquets d’un altre temps. Va aprendre l’ofici aguantant trangolades i ruixims que li van endurir la pell i el caràcter. Va sobreviure i va tirar endavant la seua vida va ajudar les seues germanes. Als 18 anys ja era patró de la “parella del Riberenc”, un parell de barques de vela que pescaven juntes per obrir el bou. Era el patró més jove del poble. De primer es va negar a acceptar el càrrec, li feia angúnia manar hòmens de sixanta anys, però de ben segur que Irene -ma iaia- se’n va encarregar de convèncer-lo. Llavors encara festejaven. Ella era una dona intel·ligent i pràctica que venia de casa pagesa. La història íntima familiar confirmaria que les decisions de mon iaio no eren altres que les de ma iaia. Ella era el seny lligat a la terra, ell la brandada de la mar encesa.

En aquell temps ja era Lluís de Ramontxe. El renom se l’havia trobat per son pare. Era Ramon, però un amic el cridava Ramontxu - un basc potser-. De Ramontxu a Ramontxe. Lluís de Ramontxe no va passar mai desapercebut en aquella Ràpita de fa gairebé 100 anys. Era espavilat i tossut com una mula. Fill del treball de la mar. Fill d’un temps sense infantesa. Fill d’un poble que encara sortia del no-res en un racó del delta. Aquella Ràpita havia nascut amb orgull reial i a l’hora de la veritat va quedar a la sort de nous pobladors, pagesos i mariners que havien de guanyar-se el pa amb esforç i sense acabar d’entendre què significaven les runes de l’Església Nova o la immensa avinguda de Les Alamedes. Tanta grandesa no feia per la vida aspra de la mar o la faena bestial de la ribera. La gent rapitenca va forjar-se en la riquesa i la misèria que els oferia la natura verge d’un recer entre el Montsià i l’Encanyissada.

Mon iaio va trobar la seua sort a la mar, la mar el va fer un home ric i respectat. Va ser patró i amo de barca. Treballava i manava d’altres hòmens de pell de salobre i barba serrada. Va tindre la seua primera barca amb motor i li va posar Irene, la seua Irene. I va forjar la seua llegenda: cridava, manava, era dur com la mar salada i va ser conegut per no tindre res d’ell, ho donava tot. Regalava el que tenia, convidava, compartia. Me l’imagino satisfet assegut al cafè amb un grapat d’aduladors esperant que el tio Lluís pagués la ronda. Donava el que tenia als amics, als coneguts, als que havien tingut pitjor sort. Jo, que el vaig conèixer molt gran, el recordo compartint pastissets de cabell d’àngel que jo mateixa havia anat a buscar d’amagat de ma iaia. Les malaties de la vellesa no el deixaven menjar dolçaines, però ell sempre havia sabut com manar de la seua vida i per això podia esquivar la vigilància. Feia el que volia i prou.

En altres temps la mar era generosa com ho era ell. Les barques de bou eren les grosses, les dels valents que s’allunyaven més que ningú d’en terra. La faena de tot un dia podia convertir-se en un èxit en arribar a port. La llonja pleneta de peix: Au! Peixet del bo! Palaetes i esparrallons! Moixarretes de la sàrsia! Lluç del bou, mollet, sardina, gambes, escrites del bou! I això no era només tindre el pa assegurat. Tothom comentava les robes de peix que havia agafat tal o tal barca, els duros que s’havien comptat de part cada setmana. Als cafès i les tavernes els mariners sempre tenien temes de conversa. Per contra, els pagesos de la ribera comptaven de collita en collita i sempre mirant el cel. Els de la garriga, muts i a la gàbia.

La Ràpita havia estat així des dels inicis. Dos móns regits per lleis diferents: mariners i pagesos. Els uns gastadors i xerraires; els altres, reservats i pacients. La butxaca dels mariners era gairebé cosa pública. Els amos de barca tenien llista d’espera per embarcar xicots. Els èxits eren notícia igual que les desgràcies. Els dies dolents d’hivern pescar en 15 braces de fons era un repte que molts patrons no volien afrontar. Amarrar la barca era no guanyar ni un ral i sortir era jugar-se-la a tot o res. Es podia carregar de llangostins o deixar-se el bou i arribar a port amb més deutes que guanys. Els valents que se’n sortien esdevenien uns herois fugaços. Lluís de Ramontxe era d’estos, dels que sortien a tot o res. Este ofici de risc i de lluita va ser el que va ensenyar a mon pare. Un altre xiquet forçat a fer-se un home a la mar. A jugar-se-la a la mar. Aprendre les senyes i els enganxadors era el secret que es passava de pares a fills: a 30 braces prova Morro Porquet, a 40 popa Testa de Caps. Els cims del Montsià i dels Ports eren els senyals terrestres que juntament amb la profunditat donaven la referència dels bancs de peix o dels enganxadors. Cap a Garbí o cap a Llevant, prova a Aixaloc o popa a Ponent...

La mar d’aquell temps, la mar de la costa de l’Ebre, era rica. Barques i mar. Drassanes, armadors, remendadores... El peix, l’aliment dels pobles de costa des de temps immemorials. La pesca, un mitjà arrelat a l’entorn. I la llotja es convertia cada tarda un món de colors i d’olors: sardina, seitó, galeres, mollet, vetes, escorpes i cabeçuts. Tresmall, palangre, bou. La veu del subhastador, com la d’un mestre de cerimònies amb la seua xerrameca incomprensible per a profans, dictaminava el preu: l’últim episodi de la batalla diària.

Mentre els rapitencs pescaven en una mar rica i viva, uns i altres van anar malmetent-ho tot: van arribar les nuclears, les indústries químiques que vessaven brutícia al riu, les plataformes petrolieres americanes, les petroquímiques, els vessaments incontrolats. La tecnologia com a escut del progrés i l’única bandera bona la de pescar més, per a no quedar-se enrere. Radars, GPS, cartes de navegació per satèl·lit, motors de més de 2000 cavalls, fuel a preu d’or, peix a preu de saldo. Entretant, la nostra mar antiga anava rebent efluvis bruts d’un món en canvi constant i desfermat. Els mariners de La Ràpita feien i fan el que sempre han fet: pescar. Res els havia fet pensar que podien ser acusats de transformar la seua mar en una mar malalta, exhaurida i pobra. Van arribar les vedes biològiques, les multes, els polítics que feien lleis a favor d’uns sectors en detriment d’uns altres. Per sort, mon iaio va morir molt abans del desgavell, ell es pensava de deixava a fills i néts un gran patrimoni: la riquesa de la mar.

Avui encara hi ha dos Ramontxes que pesquen en esta mar rapitenca. No saben fins quan ni com, ni si els seus fills també seran pescadors. Estimen la mar i els seus secrets, saben d’on vénen, la riquesa i la bresa del nostre món. Ells, la mar, la volen viva.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tard i sense rumb he trobat el meu relat en el teu bloc. Suposo que m'ha fet gràcia i en volia deixar constància de la troballa.

Àngels.

Anònim ha dit...

Àngels,

Moltes gràcies per deixar constància de la teva troballa.

Vaig demanar permís a Llibres ebrencs per publicar el teu relat perquè m'agrada molt.

Aprofito per felicitar-te.

També m'acabo de passejar pel teu bloc i també m'ha agradat.

Bon estiu i fins aviat!

Una abraçada,

Janet