Un matí emboirat, dos nens patinaven tranquils i contents en un llac glaçat del parc de la ciutat on vivien. Tots dos eren excel·lents patinadors i aquell dia competien per veure quin dels dos feia la pirueta més complicada.
Un d'ells va fer un salt tan espectacular que el va elevar molt amunt; però en caure, l'impacte de les fulles dels seus patins va esberlar la capa de gel i el nen quedà atrapat de cintura en avall entre la capa de gel.
El seu amic, desesperat en veure el que acabava de passar, anà corrents fins a la vorera del llac i agafà la primera pedra que trobà. Després anà corrents al lloc on estava presoner el seu amic i copejà desesperadament el gel fins que aconseguí alliberar el seu amic.
Algú que havia vist l'accident trucà al servei d'urgències que es presentà ràpidament al lloc dels fets. Els socorristes no podien creure que aquell nen tingués la força suficient per trencar el gel i menys encara amb una pedra tan petita com la que tenia a les mans.
2 comentaris:
Ben cert! el que ens priva d'aconseguir els nostres somnis son les nostres pròpies limitacions!! M'agrada molt!
Gràcies pel comentari, Susi. Les limitacions, sovint les tenim interioritzades des de ben menuts. D'adults tenim la feina de desaprendre per reaprendre.
Una abraçada, bonica.
Janet
Publica un comentari a l'entrada