Feia moltes setmanes que tenia el bloc aparcat, però no oblidat, i se m'ha acumulat la feina. Un dels posts que tinc al pap de fa dies és el de parlar sobre el darrer llibre de la Francesca Aliern, “Aigües fondes”.
En aquesta novel·la la Francesca destapa allò que s'amaga darrera dels maltractaments domèstics, i per això és un llibre cru, força cru.
L'autora presenta els fets de manera cronològica, així podem anar copsant el llarg i lent camí que segueix la víctima per quedar atrapada dins les xarxes del seu botxí gairebé sense ni adonar-se'n.
M'agradaria destacar l'encert en que la Francesca ens mostra els personatges, a través dels seus gestos, de les seves paraules i, en definitiva, a través de les seves accions i de la seva vida gràcies als quals podem copsar-ne l'essència i ens podem posar dins la seva pell tal com sembla que ha fet l'autora a l'escriure aquesta novel·la.
La protagonista principal, l'Elsa, és una dona que es casa molt jove i per la influència de la seva mare amb un home que no li acaba de fer el pes, en el període més àlgid de la dictadura franquista.
En aquesta novel·la, la Francesca Aliern ens mostra la importància que té l'entorn perquè la dona que pateix una situació tan terrible se'n pugui sortir o no.
La Francesca no s'ha oblidat de les altres víctimes silencioses i punyents dels maltractadors, els fills.
El Gustau, el fill de l'Elsa, aquella criatura que, des de ben menut és un testimoni mut i angoixat per la situació que viu la seva mare i que al final acaba esclatant i que acaba tenint un protagonisme essencial en el desenllaç de la novel·la.
El llibre m'ha colpit i penso que no pot deixar ningú indiferent, però si una cosa destacaria de la història és el final, ple d'esperança i d'il·lusions renovades.
Com acostuma en la majoria de les seves novel·les, la Francesca fa un retrat admirable de l'època històrica en què es troba ambientat el llibre.
Des d'aquí les meves felicitacions més sinceres a la Francesca Aliern que, un cop més, ha sabut fer un bon retrat d'una època i d'uns personatges extraordinaris, demostrant un cop més la seva vàlua com a escriptora i, penso que podria afegir sense massa por a errar-la, com a cronista d'una època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada