Conte zen

La prova
Eren dos grans amics des de la infantesa. Un d'ells era mandarí i li havien ofert un alt càrrec oficial. La responsabilitat que aquest nou càrrec suposava l'angoixava una mica. El mandarí es trobà amb el seu amic d'infantesa i li ho explicà tot.
Llavors el seu amic digué:
- Et recomano que siguis molt pacient. Això és molt important. No te n'oblidis, exercita't sense descans en cultivar l'art de la paciència.
- Sí, estimat amic. No deixaré d'exercitar-me en l'art de la paciència - li assegurà el mandarí.
Mentre els dos amics es prenien un te deliciós, l'amic del mandarí digué:
- Sigues sempre pacient. No deixis de ser pacient, succeeixi el que succeeixi.
El mandarí assentí amb el cap.
Uns minuts més tard, l'amic digué:
- No ho oblidis, has de ser pacient.
- Ho faré, ho faré - respongué el mandarí.
Quan ja s'acomiadaven, l'amic afegí:
- No ho oblidis, has de ser pacient.
Llavors el mandarí, violentat, exclamà:
- Em prens per estúpid? Ja m'ho has dit un munt de cops que sigui pacient!
¿Vols fer el favor de no tornar-m'ho a dir?
I l'amic li respongué:
- Estàs ben irat, amic meu. M'agrada comprovar com t'exercites en l'art de la paciència.
El mandarí avergonyit, però agrait, li digué:
- És molt difícil ser pacient. - I abraçà afectuosament, el seu amic.
Però el mandarí no oblià mai més la lliçó que li ensenyà el seu estimat amic i quan ocupà el nou càrrec ho va fer de forma ben eficient. La paciència li permetré desenvolupar-lo amb equanimitat, sabiesa i amor.

2 comentaris:

Bruixadesol ha dit...

Per practicar l'art de la paciència, jo necessitaria pendre'm til·les i valerianes a dojo...

Janet ha dit...

Sí, Àngel, és l'alternativa de la majoria de nosaltres. :-)

Una abraçada,

Janet