Un conte

La tristesa i la furia

En un regne encantat, on les persones no poden arribar o potser es que hi transiten eternament sense ni tan sols adonar-se. En un regne màgic, on les coses no tangibles es tornen concretes, hi havia una vegada un estany meravellós, era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s'hi reflectien permanentment.

Un dia, hi anaren a banyar-se la tristesa i la fúria. Les dues anaven juntes per fer-se companyia mútuament. Totes dues es tragueren la roba i nues entraren a l'estany d'aigües transparents.

La fúria, apurada, com sempre està la fúria, es banyà d'una esgarrapada i ràpidament sortí de l'aigua. Però la fúria és cega o, com a mínim, no distingeix la realitat clarament, així és que, nua i apurada es posà la primera roba que trobà i succeí que aquella roba no era la seva, si no la de la seva companya i així, vestida de tristesa, la fúria marxà d'allà precipitadament.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on es troba, la tristesa s'acabà de banyar, i tranquil·lament sense tenir massa consciència del pas del temps, amb mandra i molt lentament, la tristesa sortí de l'aigua i llavors s'adonà que la seva roba havia desaparegut.

Com tothom sap, si hi ha alguna cosa que no li agrada gens ni mica a la tristesa és quedar-se nua. Així és que es posà l'única roba que quedava a la vora de l'estany, que era la de la fúria.

I, hom explica que des de llavors, molts cops un es troba amb la fúria cega, cruel, terrible i enfadada però que si ens entretenim una miqueta a mirar bé, trobarem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa i que darrera la disfressa de la fúria, en realitat hi ha amagada la tristesa.

Jorge Bucay

6 comentaris:

Assumpta ha dit...

És boníssim i molt cert... en aquests moments jo em sento enfadada amb una persona de la que esperava un petit detall... en el fons el que estic és trista perquè no l'ha tingut... no estic pas enfadada.

És curiós que hagi anat a llegir aquest compte justament ara i m'hagi fet adonar d'aquesta realitat :-)

Bruixadesol ha dit...

Fa dies que et vull dir alguna cosa al bloc. Em va agradar molt la màgia amb què descrius aquell moment de Sant Esteve de Sesrovires (també màgic). Quan vaig anar a buscar novament el post, ja no existia (!!!) Ara em torna a aparèixer juntament amb altres coses bones, el post dedicat a un altre bloc ens guia bé... gràcies. Ara, aquest conte de Bucay -que d'entrada t'he de dir que els contes d'aquest senyor no m'acaben de fer el pes- però aquest m'ha fet un efecte. M'ha passat una mica com a l'Assumpta, que hi trobo realitats properes. En el meu cas, me l'aplico jo mateixa ... Sense arribar a la fúria, m'enfado amb fets i amb persones perquè segurament no m'he parat a pensar que l'origen de tot era que em van fer sentir trista. Mil gràcies.

rebaixes ha dit...

Només l'enginy d'escriure'l, l'autor, ja em val. I si un es dona compte que es veritat el que ens narra, doncs un aplaudiment com et dono a tu també per aquesta labor tant preciosa quan s'estima. Fer gaudir a un infant és una noble causa,... jo em sento infant, però quan em miro les arrugues de les mans... he begut oli, clar em traeixen.
El que poses en francés, ja fa molts anys que se m'ha oblidat.
Poc en sabia, he entés algunes coses, però m'atreveixo a dir-te res sobre ell.Anton.

Janet ha dit...

Hola Assumpta,

M'agrada que t'hagi agradat :-) De vegades la vida ens regala casualitats curioses. Me n'alegro que aquesta història t'hagi arribat al moment just.

Una abraçada,

Janet

Janet ha dit...

Hola Àngels,

El post amb el comentari de Sant Esteves Sesrovires encara existeix, no sé què deuria haver passat quan el vas anar a buscar tu. Misteris de la informàtica!!

A mi tampoc m'entusiasmen els contes del Jorge Bucay, però he de reconèixer que en té alguns de genial. En tinc un de mig adaptat que tinc ganes de posar al bloc, a veure quan l'acabo.

Me n'alegro que t'hagi agradat la història.

Una abraçada,

Janet

Janet ha dit...

Hola Anton,

Moltes gràcies per deixar el comentari. Mira, a mi m'agrada molt explicar contes als infants, però tots aquests xiquets i xiquetes van acompanyats sempre de, com a mínim, una persona adulta (pares-mares-avis-àvies...) i quan intueixo per les seves cares que aquests s'ho estan passant molt bé i que riuen i que segueixen la història, em sento feliç.

Una abraçada,

Janet