El passat 15 de febrer vaig anar a explicar contes per celebrar les festes de la Laia, patrona pobre de la ciutat de Barcelona. Dic això de pobre perquè la patrona de la meva ciutat per excel·lència és la Mercè.

I ja em teniu a mi, allà enmig de la plaça de Sant Agustí Vell amb un fred que feia!

Vam compartir espai i glacera amb la companya Mercè Rubí i el pallasso argentí, Marcelo. Aquest home, amb el seu català deliciós, em va encantar. Quin gran pedagog que s'amagava darrera la màscara més petita que existeix, la del nas del pallasso.

M'agraden especialment aquestes sessions perquè et permeten gaudir del treball i de la conversa dels teus companys i això és un tresor fantàstic.

La veritat és que m'ho vaig passar molt bé. De totes maneres us explicaré un parell de coses que em van passar abans (¿se'n diu Llei de Murphy?).

Bé, la primera és que quan em vaig posar el micròfon a l'orella i el vaig engegar estava tan a prop dels altaveus que vaig regalar al públic un xiulet enorme i ensordidor. Amb el meu somriure de bona nena que sé posar quan les coses no són com jo voldria, em vaig apropar al públic i quan ja estava a punt de començar, bé, doncs, que la petaca on hi havia la bateria del micròfon va caure a terra. Bé, ja em teniu dibuixant un altre somriure i començant de seguida la sessió per no deixar marge a més incidents.

La veritat és que els contes van fluir molt bé i que els menuts van participar vivament de la narració.