Cançó del Joan Isaac

De vegades, només de vegades

De vegades, només de vegades,
em vénen ganes d'engegar-ho tot a dida,
perdre'm per la mar divina de la Polinèsia sud
i trobar-me per sorpresa a l'arxipèlag de les Cook.

De vegades, només de vegades,
m'imagino com seria la fugida:
navegar aigües maragdes, per ofici sobreviure
conjugant entre la calma tots els temps del verb somriure.

Però què seria jo, sense cap hipoteca
i el somni irrefrenable d'un altre cotxe nou,
la visa, la memòria, el soft-ware i les megues,
i la pantalla amiga del meu ordinador...

Però què seria jo tan lluny sense cobertura,
bevent aigua de pluja sense estabilitzants...
Però què seria jo si no tingués cap pressa,
ni els gasos cancerígens de la Ronda de Dalt...

De vegades, només de vegades,
em faria voluntari d'una ONG,
m'enduria la família, cap a l'Índia hi falta gent,
que m'han dit que a Calcuta és senzill guanyar-se el cel.

De vegades, només de vegades,
em provoca insomni la rutina
i el diable a cau d'orella em diu que vagi a l'aeroport
i que em compri ja el passatge d'algun vol sense retorn.

Però què seria jo sense l'hortet i la caseta,
segona residència i el meu pla de pensions,
els cecs, la primitiva, les cues de l'A-16,
l'encant que sempre tenen les platges a l'agost...

Però què seria jo sense aquestes cadenes
que em lliguen a l'amable confort del primer món.
"Si estic més bé que vull", ja ho diu Cabrera Infante
quan parla que a l'Havana vivia molt pitjor.

De vegades, només de vegades,
puc tornar-me boig.

Joan Isaac