El professorat tidnré feina, però segur que ho fan amb totes les ganes del món... si aquesta escola està al carrer València, no m'equivoco i és la que sempre mirava com jugaven els nens, vivia molt a prop d'aquí...
Jo també vaig a l'escola, la que jo trii. Tots hi anem. Quants records. Ara van plens de llibres... nosaltres un llibre per tot el grup.Sha d'haver patit gana per saber que és... L'avi Anton.
Diumenge tenia per dins una felicitat radiant com la del dia que feia per estes terres ebrenques... Estic segura que una part de la meua alegria tenia molt a veure amb l'inici de curs escolar... Els meus fills tornaven a escola, sí. Jo també. La meua és una de les professions més desprestigiades de la nostra societat. Després de llegir el teu post d'ahir, vaig pensar que molts mestres i professors tenim per dins molta alegria i molta il·lusió d'ajudar a crèixer els fills d'altres persones que ens els confien un munt d'hores de dilluns a divendres durant nou mesos... I assumim el repte, la responsabilitat i el compromís que això suposa. I de vegades dubtem i patim..., i gairebé sempre donem més del que rebem. I després encara sentim tot allò que si moltes vacances... bla, bla, bla. I ens ho agafem per riure..., però fa plorar. Sí, ahir era un gran dia.
Sí que és veritat que en molts casos no es valora prou la feina dels mestres, però és que (almenys a Barcelona) es respira un ambient de queixa constant cap als altres i de no deixar-ne passar ni una. Sovint només es veu una part de les coses, allò que es vol veure.
El meu fill gran s'enfada sovint amb mi perquè em diu que sempre vaig a favor dels professors i jo li dic que aquí no es tracta d'anar a favor o en contra de ningú. Que la comunitat educativa la formem tots: famílies, mestres i personal no docent i que tots tenim una finalitat comuna i és la de que l'alumnat progressi i es formi i pugui tirar endavant. Però ell no ho acaba de tenir clar.
Endavant amb aquesta feina que, tot i que actualment no té el reconeixement que realment es mereix, és d'un gran valor per a la societat.
Col·legi Jesús, Maria i Josep de Barcelona
6 comentaris:
El professorat tidnré feina, però segur que ho fan amb totes les ganes del món... si aquesta escola està al carrer València, no m'equivoco i és la que sempre mirava com jugaven els nens, vivia molt a prop d'aquí...
Jo també vaig a l'escola, la que jo trii. Tots hi anem. Quants records. Ara van plens de llibres... nosaltres un llibre per tot el grup.Sha d'haver patit gana per saber que és... L'avi Anton.
Diumenge tenia per dins una felicitat radiant com la del dia que feia per estes terres ebrenques... Estic segura que una part de la meua alegria tenia molt a veure amb l'inici de curs escolar... Els meus fills tornaven a escola, sí. Jo també. La meua és una de les professions més desprestigiades de la nostra societat. Després de llegir el teu post d'ahir, vaig pensar que molts mestres i professors tenim per dins molta alegria i molta il·lusió d'ajudar a crèixer els fills d'altres persones que ens els confien un munt d'hores de dilluns a divendres durant nou mesos... I assumim el repte, la responsabilitat i el compromís que això suposa. I de vegades dubtem i patim..., i gairebé sempre donem més del que rebem. I després encara sentim tot allò que si moltes vacances... bla, bla, bla. I ens ho agafem per riure..., però fa plorar. Sí, ahir era un gran dia.
Hola Hansel,
Aquesta escola està al carrer Sant Sebastià, a Sant Andreu (Barcelona).
És al barri on vivim i tant el meu marit com jo hem volgut que els nostres fills anéssin a una escola propera al nostre domicili.
Una abraçada,
Janet
Si volem, sempre podem tenir el goig d'aprendre constantment.
El meu fill, que es troba en plena adolescència, no creu que el que està estudiant li serveixi per a res i vol acabar l'ESO el més aviat possible.
El que diguem el seu pare o jo no li serveix, almenys per ara.
La meva filla petita (9 anys) valora molt els estudis, conserva molt bé tots els llibres.
És cert, Avi Anton que quan més valorem les coses és quan no les hem tingut.
Una abraçada,
Janet
Àngels,
Sí que és veritat que en molts casos no es valora prou la feina dels mestres, però és que (almenys a Barcelona) es respira un ambient de queixa constant cap als altres i de no deixar-ne passar ni una. Sovint només es veu una part de les coses, allò que es vol veure.
El meu fill gran s'enfada sovint amb mi perquè em diu que sempre vaig a favor dels professors i jo li dic que aquí no es tracta d'anar a favor o en contra de ningú. Que la comunitat educativa la formem tots: famílies, mestres i personal no docent i que tots tenim una finalitat comuna i és la de que l'alumnat progressi i es formi i pugui tirar endavant. Però ell no ho acaba de tenir clar.
Endavant amb aquesta feina que, tot i que actualment no té el reconeixement que realment es mereix, és d'un gran valor per a la societat.
Una abraçada,
Janet
Publica un comentari a l'entrada