El sol i l’huracà
El sol i l’huracà discutien amb un àrab sobre quin dels dos seria capaç de fer-li treure el seu abehi (la túnica) que estava teixida amb pèls de cabra. El beduí se la posava sempre per protegir-se del sol.
El sol li digué a l’huracà que intentés ell primer fer que l’home es tragués l’abehi. Aquest començà a bufar amb forts vents, tempestes de sorra, i d’altres fenòmens similars; però l’home s’aferrà ben fort el seu abehi i no se’l tragué de cap de les maneres. L’huracà no se n’havia sortit.
Llavors el sol digué: “Ara em toca a mi”. El vent parà i el sol començà a brillar tant intensament que el beduí no tingué més opció que desfer-se del seu abehi i d’aquesta manera, el sol guanyà la juguesca a l’huracà.
L’ús de la força, en aquest cas, no li havia servit a l’huracà per assolir els seus objectius.
2 comentaris:
lamentablement, massa vegades, la força se'n surt bastant bé, almenys a curt termini
:)
En Joan Manuel Serrat ja ho diu en una cançó:
"Seria fantàstic
que la força no fos la raó.
Que tot fos manat
i que ningú no manés.
Que arribés el dia
del sentit comú."
Fins aviat,
Janet
Publica un comentari a l'entrada