Per què cridem quan ens enfadem? - Conte Zen

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s'enfadava.  Després de rumiar-s'ho una estona, un d'ells digué:

- Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?  Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?


Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

- Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:
-  Què passa quan dues persones s'enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.
Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.

Per acabà digué:

Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s'allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.



2 comentaris:

- assumpta - ha dit...

Ara sí estic segura que ets tu la mateixa persona que he trobat a twitter. M'alegra retrobar-te de nou. Serà un plaer. ;)

Janet ha dit...

Ens anem seguint per Twitter, Assumpta. Ja et vaig dir que m'havia fet molta il·lusió aquest retrovament.
Petonets,
Janet