Gent gran

Asseguda al costat d’un llit estrany
ella es mira
d’una capsa cansada de guardar
fotografies
les mirades d’uns nens que riuen, ben
aferrats
a una dona amb la fesomia que de segur li
és familiar.
Cap al tard quan baix van arribant
les visites
ella posa la ràdio forta i fa
com qui té amigues.
El fill gran la trucava, però ara ella no hi
sent;
la petita amb tanta canalla no té temps.

Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat
com cada any.

Amoïnada perquè no troba enlloc
les sabatilles
pensa que necessita més petons
i menys pastilles.
En veu alta recorda coses i parla amb ell
que l’escolta des de la vall del riu vermell.

Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat
com cada any.

Del CD “Respira” – Els Pets

6 comentaris:

Bruixadesol ha dit...

És molt bona. Molt real i molt trista. Convida a pensar què farem amb els nostres grans i què farem quan siguem grans. En els nostres temps no té cap mena de justificació deixar de banda els que ho van fer tot possible.

Una abraçada.

rebaixes ha dit...

Dins la vida avancem en el temps i les hores una ens porten al moment que la lletra de la cnó marca... Es per a tots. N'hi han més bona sort, altres... Anton.

Dolors ha dit...

Hola germaneta, acabo de lleigir aquesta canço i dona molt que pensar, ja que tot sovint algunes persones ens tornem egoistes i no pensem en el que les persones grans han fet per nosaltres i que ara son elles qui ens necessiten a nosaltres i que tambè si no ens queden pel cami nosaltres serem grans i voldrem que ens escoltin i ens estimin, això em recorda el que esplicava el papa del comte "El plat de fusta". Petons.

Janet ha dit...

Gràcies, Àngels.

M'agrada que la lletra d'un cançó, un poema, ... em faci vibrar, em desperti alguna cosa adormida, em sacsegi.

Una abraçada,

Janet

Janet ha dit...

La vellesa és per no viure-la en solitud. El Serrat ja ho diu amb aquella cançó de "Llegar a viejo": "Si no se llegase huérfano a ese trago."

És en aquesta etapa de la vida que la companyia es fa més imprescindible i hi ha molta gent gran que està molt sola.

Bé, gràcies pel comentari, Anton.

Janet

Janet ha dit...

Hola maca,

Bé, jo penso que el canvi és a l'inrevés. Jo crec que neixem egoistes i de petits continuem egoistes (és una qüestió de supervivència) i que és amb el pas dels any que hem d'anar aprenent a ser-ho menys i menys fins a ser capaços de donar sense esperar res a canvi.

De totes maneres ens han educat, ja des de la infància amb el sistema del premi-càstig i això ens pesa quan som grans.

Bé, prou filosofia per avui!

Jo crec que si tinc aquesta dèria per explicar històries és perquè hem tingut un pare que ens n'explicava moltes. De vegades quan li conto anècdotes i coses a la meva filla petita, en la meva ment estic veient-nos al papa i a mi quan era ell qui me les explicava.

Bé, els meus fills tenen sort de tenir una tieta com tu que s'els estima tant i que els hi dona tant sense esperar res a canvi.

Una abraçada fortíssima i molts besets,

Janet