Rondalles de la vora del foc

El maltractament subtil

2011-12-14T10:34:00.000+01:00

Nou article de MERCATS EN XARXA

2011-11-23T09:18:00.000+01:00

El bloc de l’empresa AsorCAD l’he fet seguint el model de la página web que ja disposava AsorCAD.

És un bloc que té la finalitat d’informar als seus visitants sobre les possibilitats que tenen els escàners, el digitalitzat en 3D i la enginyeria inversa.

El bloc també aporta tràfic qualificat a la pàgina web d’AsorCAD.

Aquest bloc està dividit en quatre parts principals. Continuar llegint

AVUI M'HE PASSEJAT PELS...

2011-11-14T09:52:00.002+01:00

BLOCS QUE US PRESENTO SEGUIDAMENT.

Una cabeza mal amueblada: El vencejo

2011-11-14T09:47:00.000+01:00

Una cabeza mal amueblada: El vencejo: El otro día estaba mirando unas fotos muy "cute" en el facebook, de animalitos tiernos y adorables. Me fijé, como en otras muchas ocasiones,...

Aguarelix: Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!

2011-11-14T09:41:00.000+01:00

Aguarelix: Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!: Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post , ...

Mercats en xarxa: Si no utilitzes Internet en la promoció del teu ne...

2011-11-14T09:39:00.000+01:00

Mercats en xarxa: Si no utilitzes Internet en la promoció del teu ne...: La Carme és una noia que té una botiga a Sant Andreu (Barcelona), molt a prop de casa meva. És la botiga on compro el que necessito per cui...

Pilar Morey Bulbena-Cat: Bon cap de setmana!!

2011-11-12T11:31:00.000+01:00

Pilar Morey Bulbena-Cat: Bon cap de setmana!!: Un somni que somnies sol, és només un somni. Un somni que somnies acompanyat és una realitat. John Lennon

Homenatge a Montserrat Roig

2011-11-10T11:38:00.001+01:00

El benvolgut i admirat Víctor Pàmies ens torna a convidar a participar en un homenatge especial. Aquest cop dedicat a la Montserrat Roig i, com sempre ens demana que ho fem des del nostre punt de vista. Així és que ara mateix m'hi poso.

Vaig conèixer els seus llibres en un moment d'esclat i de revolta interna.

Jo tenia 16 anys quan vaig descobrir que hi havia tota una literatura catalana de talla i antiga, ben antiga; que també havia tingut uns anys daurats. Des d'aquells moments vaig començar a devorar llibres (els que m'agradaven i els que no; ara m'he tornat molt més selectiva, però recordo amb nostàlgia aquells anys en que era capaç de llegir pràcticament tot); van ser anys de Pedrolo, d'Isabel-Clara Simó, de Mercè Rodoreda, i de molts altres.

La Montserrat Roig va ser una dona que, juntament amb la Isabel-Clara Simó em sacsejaren. Jo havia crescut en un ambient on els rols home-dona estaven molt marcats i en llegir i escoltar aquestes i altres dones m'obriren els ulls a altres maneres de viure, de pensar i de sentir. Reconec l'extraordinària influència que elles van exercir en el meu cor adolescent.

Em fa gràcia posar aquesta foto del llibre "L'òpera quotidiana" que em vaig comprar l'any 1982, quan tenia només 19 anys. :O)

"La nit que les estrelles es van alliberar" d'en Pep Duran

2011-09-16T08:13:00.002+02:00

El 18 de juliol de 1981, l'antiga llibreria Robafaves del carrer de Santa Teresa de Mataró es va inundar desvetllant la solidaritat de la ciutat. Des d'aleshores en Pep Duran, un dels grans mestres de la narració oral a Casa Nostra, ha anat explicant aquest fet per tot el món.
Ara, aquesta història s'ha publicat. La Carme Solé i Vendrell ha fet les il·lustracions del llibre i Edicions Magenta, l'edició.

Educar amb la lectura

2011-08-05T11:56:00.003+02:00

L'Esther i jo hem creat un taller nou destinat, sobretot,
a les AMPAS, Centre cívics, Associacions de Veïns, ...

Descripció del taller:

Aquest taller té com a eix principal donar eines per a pares, mares, avis, àvies, tiets, tietes,... de nens i nenes de 2 a 5 anys; perquè puguin gaudir junts d'una estona de lectura i d'aprenentatge mutus.

Al llarg del taller mostrarem truquets i donarem idees perquè els adults puguin fer de l'estona de lectura amb els més menuts de la casa, un instant divertit, d'alliberament i de relació.

Saber aprofitar bé aquestes estones és un tresor únic que, sovint serveix perquè els nostres fills s'expressin amb llibertat i fins i tot, puguem descobrir aquelles coses que els inquieten i parlar-ho amb la llibertat que donen els moments de distensió.

Edats:

Familiars i educadors d'infants de 0 a 5 anys.

Número de participants:

D'entre 5 i 10 participants per grup (l'ideal és no superar els 10 participants). El taller és molt pràctic i és importantíssim que totes les persones assistents puguin practicar allò que treballem al taller..

Durada:

El taller té una durada de dues hores per grup.

Temps d’organització i muntatge: Mitja hora abans i mitja hora després del taller.

Material:

Ho portem tot nosaltres.

Preu:

Aquest taller té un valor de 200€ + Impostos. Inclou el material necessari per a la seva realització.

Bon dissabte!

2011-07-30T09:00:00.000+02:00

Un dia vaig sentir per algun lloc que la paraula "present" l'hem manllevada de l'anglès, i en anglès "present" significa "regal".

"I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tróç de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà."

Lax'n'Busto

El mapa de ruta . Introducció.

2011-07-29T10:30:00.000+02:00

On sóc?

On vull anar?

Per on començo?

Ahir parlava de la cooperativa catalana La Fageda i de com n’era d’important el tenir uns objectius previstos abans d’iniciar qualsevol activitat.

I ho dic, sobretot, per experiència pròpia. Fa uns quatre anys em vaig llençar a una aventura sense tenir res clar: ni els objectius ni on era i, encara menys, on volia arribar. Ja us podeu imaginar la castanya que em vaig fúmer. Però no patiu, me'n vaig sortir força airosa i, fins i tot, en vaig treure un bon aprenentatge: abans d’engegar un projecte és importantíssim aturar-nos per saber on som, quines són les nostres habilitats i capacitats i marcar-nos una meta per saber on volem arribar. Aquesta meta ha de ser el més gran possible (sense passar-nos), és allò que diuen de que val més PENSAR A L'ENGRÓS.

L'article sencer a Mercat en Xarxa

La Fageda: Un gran exemple per aprendre'n

2011-07-28T14:48:00.000+02:00

Deu fer cosa d'un parell o tres d'anys que el meu marit i jo vam descobrir els iogurts de La Fageda al Bonpreu on comprem habitualment.

Ens vam decidir a tastar-los per diversos motius: sempre ens interessa descobrir productes de marques que encara no coneixem,... però, el factor que va tenir un pes més decissiu va ser que la marca era de Casa i a més a més etiquetava en català (és una llàstima que això sigui un tret diferencial perquè el que hauria de ser estrany és que a Casa Nostra es comercialitzessin productes etiquetats en una llengua que no fos l'autòctona, bé, segueixo que em vaig dispersant...)

La resta de l'article el podreu llegir al bloc de Mercat en Xarxa

Històries de cuina: el sofregit

2011-07-26T06:00:00.000+02:00

- - Digui’m?

- - Hola mama! Com estàs?

- - Molt bé, filla. ¿I tu?

- - Bé, mami, necessito un dels teus consells de cuina.

- - Ah, caram! Digues, digues,...

- - És que jo recordo que tu preparaves un sofregit molt bo i que a més a més el congelaves i no em ve a la memòria com ho feies i jo voldria fer-ho i no me’n surto i...

- - Ha, ha! Molt bé, filla. Ara mateix t’ho dic. És tan senzill que aquest cop no necessitaràs agafar ni paper ni llapis.

Abans de començar prepara’t els ingredients. Agafa entre sis o set cebes mitjanes (si són de Figueres, millor); tres granets d’all i deu tomàquets vermells. Ho ratlles tot i ho reserves.

Poses una paella força gran amb un bon rajolí d’oli a escalfar i quan aquest estigui ben calent, hi tires la ceba. Compte! Abans llença l’aigua que t’hagi quedat després de ratllar-la, a la paella posa la ceba escorreguda.

Tingues paciència, és bo que es cogui durant una bona estona. Tot i que l’has d’anar remenant de tant en tant perquè no es cremi, pots anar fent altres coses (jo m’emporto sempre un llibre i mentre espero que es vagi coent, aprofito per llegir); quan la ceba comenci a agafar un color torradet, posa-l’hi l’all.

Vigila amb l’all perquè es crema de seguida. Quan l’hagis tirat, remena-ho una mica. Aquí sí que no pots baixar la guàrdia perquè ja t’he dit que l’all es crema de seguida.

Tant bon punt l’all agafi color, hi aboques el tomàquet. I una altra vegada t’has d’armar de paciència perquè has de deixar que es cogui tot junt durant una bona estona.

- - Quan sabré que és cuit?

- - Perquè el sofregit canvia de color i de textura, quan aquesta sigui més compacta i s’hagi absorbit el líquid, serà el moment d’apartar-ho del foc.

Ho deixes refredar i ho poses a la nevera.

L’endemà, el poses en una bossa de plàstic i aplanes el contingut fins que et quedi una làmina d’uns 2 cm de gruix i ho poses al congelador.

A partir de llavors, podràs agafar la quantitat de sofregit que necessitis per a cada plat perquè a l’haver-ho congelat així podràs partir-ho perfectament amb les mans.

També comprovaràs que és molt més llarg d’explicar que de fer. A més a més, et permetrà preparar sempre plats boníssim i sans còmodament.

- - Mama, ¿saps què?

- - No, filla, ¿què?

- - Que he pres nota de tot. No sé si ho hagués recordat tot de memòria.

- - Ha, ha, ha! Quina joventut! Apa, filla. Que vagi bé!

- - Igualment, mama. Moltes gràcies i molts petonets.

Històries de vida: El dol i els infants

2011-07-25T04:02:00.007+02:00

Sempre als nostres cors!

La Clàudia va veure que el seu germà gran, mentre parlava per telèfon amb una amiga seva, feia com unes ganyotes estranyes.

Li va dir a la seva mare:

- Mira quina cara fa el germà, mama! Ha, ha! Fa riure!!

Però la mare de la Clàudia veié de seguida que alguna cosa no anava bé, que l’expressió del seu fill era de dolor, com quan un es fa molt mal i no vol plorar.

- Què passa fill? – digué la seva mare preocupada.

- Mama!! – digué, ara sí, plorant – S’ha mort el Carles, mama! S’ha mort el Carles!

- ¿El Carles? ¿Però què ha passat? Si ahir estava la mar de bé i...

- Ha tingut un accident, mama. L’ha atropellat un cotxe que corria molt. No, mama, no pot ser! El Carles, no, mama!

El noi es posà a plorar i la mare, que no tenia paraules, l’abraçà ben fort i plorà amb ell. La imatge del Carles, l’amic del seu fill, un noi alegre i rialler se li va fer present, de fet no se’l podia treure del cap.

La Clàudia s’espantà en veure plorar la seva mare i el seu germà i anà corrents al seu costat.

- Què passa mama? Per què ploreu?

- Clàudia! Ha passat una cosa molt trista i per això estem plorant. ¿Te’n recordes del Carles, l’amic del teu germà?

- Si, mama. És clar que me’n recordo! Va estar jugant molt amb mi ahir, quan va venir a casa. És l’amic de l’Albert que més m’agrada. Sempre em tracta molt bé i em fa riure molt.

- Filla, el que ha passat és que el Carles s’ha mort. L’ha atropellat un cotxe aquest matí.

La nena es quedà parada i no digué res, mirà com ploraven la seva mare i el seu germà.

- Mama, llavors, ¿ja no tornaré a veure més el Carles? ¿Ja no vindrà més per casa? ¿No podré tornar a jugar amb ell?

- Ho sento filla, però, no. El Carles ha marxat i ja no el tornarem a veure.

La Clàudia abraçà el seu germà per consolar-lo. Es barallaven sovint els dos, però la nena mai havia vist l’Albert tan trist.

Tres dies després de la mort del Carles, la Clàudia començà a fer preguntes als seus pares.

- L’Albert està molt trist. Avui he vist com mirava fotografies on sortia amb el Carles. Per què ho fa, això? ¿No el fa posar més trist?

- No filla, veure fotografies del Carles, recordar-lo, pensar en ell, l’ajuda a calmar la pena que té. A veure, bonica, ¿a tu, què és el que més t’agradava del Carles?

- Quan em feia riure, sempre feia pallassades per fer-me riure. Un dia em va regalar un nas de pallassa, encara el tinc perquè m’agrada molt. Mama, no vull que el Carles sigui mort. Vull que torni a casa, que em torni a fer riure. Des del dia que es va morir, l’Albert està molt trist.

La mare abraçà fortament la Clàudia i plorà novament. Uns instants després, digué a la seva filla que tots aquells records, que totes les coses que havia compartit amb el Carles, la mantindria unida a ell per sempre. Que quan el volgués veure tanqués els ulls i el recordés rient al seu costat.

- Tinc ganes de plorar, mama.

- Plora, filla, plora tant com vulguis.

La Clàudia continuava abraçada a la seva mare, aquells braços la consolaven enormement.

- Mama!

- Diga’m, filla.

- ¿Tu també et moriràs?

- Clàudia, un dia tots ens morirem i jo també, però ara com ara no tinc cap pressa. ¿Saps què hem de fer?

- Què?

- Doncs, passar-ho el més bé possible, estimar molt i molt, jugar, abraçar, fer petons, riure, dir que ens estimem...

- Ui! Això de dir que ens estimes ja ho fas, fins i tot et fas una mica pesada, mama.

- Què vol dir això? Dir-me pesada a mi! Ara ho veuràs!

La Clàudia es veia a venir el què passaria a continuació: la seva mare li faria un munt de pessigolles i riurien juntes fins que ja no poguessin més.

En homenatge a l'Andreu i de tots els qui l'estimaren

Estimat Andreu

2011-07-24T11:21:00.002+02:00

Avui fa un mes que vas marxar, estimat Andreu i, cada dia que ha passat des de llavors has estat al nostre costat, als nostres cors.

Malgrat la commoció, la ràbia, la desesperació i el dolor que sentírem per la teva mort, la nostra vida ha anat continuant endavant, això sí, és una vida diferent, transformada, impactada pel dolor de la teva anticipada partida.

“Tenies quinze anys, tot just despertaves del son dels infants.”

Sempre als nostres cors!

És a les teves mans

2011-07-17T11:41:00.004+02:00

Hi havia una vegada dos xicots que tenien una mica de ràbia a un home considerat el més savi de la contrada.

Un dia, un d'aquests dos nois li digué a l'altre:

- Mira, tu! Ja sé com fer quedar en evidència aquest savi de pa sucat amb oli.

- Ah, si? ¿I com t'ho faràs si es pot saber?

- I tant que es pot saber! Mira, ¿veus aquest ocell que tinc a les mans?

- Si, home. És clar que el veig!

- Doncs ara aniré a trobar aquest home que diuen que és tan savi i li faré una pregunta comprometedora. Li preguntaré si l'ocell que tinc dins les meves mans és viu o és mort.

Si em respon que és viu, l'escanyaré amb les meves mans i mostraré l'ocell mort; si, diu que és mort, obriré les mans i el deixaré volar. Sigui quina sigui la seva resposta, aquest home quedarà en evidència i demostrarem que no és tan savi com tothom creu.

I així ho van fer. Anaren a trobar aquest home i li preguntarem:

- Escolti, mestre! Li vull fer una pregunta! Aquí dins les meves mans tinc un ocell, vostè què diu ¿és mort o és viu, aquest ocellet?

- Jove amic meu, l'única resposta a aquesta pregunta que em fas és a les teves mans.

"Gotas de agua" a La Fatarella

2011-07-16T18:33:00.004+02:00

Lo Riu, Associació per l'Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l'Ebre organitza a la Fatarella la següent activitat per al proper dissabte, 23 de juliol.

Projecció del curtmetratge sobre la Batalla de l'Ebre "Gotas de agua", a la Sala del Casal de la Fatarella (Avda. Catalunya, s/n); a les 19.00 hores.

Després de la projecció del curtmetratge hi haurà un col·loqui amb el director i el productor d'aquest.

Trobareu més informació sobre aquesta i altres activitats al blog de Lo Riu, Associació per l'Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l'Ebre

El correu electrònic

2011-05-19T17:41:00.003+02:00

El correu electrònic és un mitjà de comunicació interpersonal molt efectiu, sempre que es gestioni de manera correcta, ja que si jo es fa així, l’acumulació de missatges per respondre pot arribar a crear ansietat.

En el món es troben circulant més de 97.000 milions de correus electrònics i es calcula que cada persona rep una mitjana d’entre 40 i 50 emails diaris a l'oficina, això sense comptar els que rep a la seva bústia de correu personal.

El correu electrònic pot ser una font inesgotable de mals entesos perquè es tracta d’una comunicació escrita sovint de manera ràpida i sense que tingui el suport de les expressions facials i corporals que acompanyen el llenguatge no verbal.

Per a evitar al màxim els mals entesos, el primer que tindrem en compte és que quan escrivim un correu electrónic el llegirà una persona com nosaltres i, en el moment d’escriure haurem de tenir present algunes normes de cortesia.

També és important conèixer l’estructura del correu electrònic i les seves normes d’ús.

Continuar llegint

El Barça campió de Llliga

2011-05-12T20:22:00.000+02:00

El Barça de Guardiola, campió per tercer any consecutiu

Guanya la lliga a València amb un empat amb el Llevant (1-1) · Guardiola ha guanyat totes les lligues des que entrena el Barça

El Barça s'ha proclamat campió de lliga per tercer any consecutiu, després d'empatar ahir a València amb el Llevant (1-1). Quan encara manquen dos partits per a acabar la temporada, doncs, els blau-grana ja són campions i avancen de sis punts el Madrid. L'entrenador Josep Guardiola ha aconseguit que l'equip guanyi totes les lligues des que va assumir el càrrec fa tres temporades. El gol del Barça fou obra Keita, a la primera part, i després Caicedo, del Llevant, va empatar. Una de les notes més destacades del partit va ser la presència d'Abidal a l'onze titular, al cap de dos mesos d'una operació de fetge.

Quan l'àrbitre va assenyalar el final del partit, els jugadors es van deixar anar en un esclat d'alegria i en Guardiola es va emocionar molt. Els jugadors es

van abraçar al mig del camp i van destapar ampolles de xampany. L'afecció del Barça, però també la del Llevant, ja s'havia alçat quan faltava un minut per al final del partit per celebrar el títol de campions a crits de 'Guardiola,

Guardiola...'. Per tercer any consecutiu el Barça acabarà la temporada ran ran dels cent punts i amb una superioritat de joc molt gran.

Notícia publicada a:

Nova eina de Google

2011-05-06T12:00:00.002+02:00

Google no para d'avançar i d'innovar i és que des d'aquesta setmana ja podem comptar a casa nostra amb una nova eina de Google, 'Google Shopping'.

Aquesta nova aplicació permet als internautes trobar, comparar i descobrir informació diversa sobre productes, les seves característiques i els llocs on aquests es poden adquirir.

Aquest servei posa en contacte els usuaris amb les empreses en temps real, cosa que afavoreix tant a venedors com als potencials compradors.

L’adreça per accedir a aquest nou servei de és www.google.es/shopping

Els comerços podran ofertar els seus productes de manera gratuïta i, fins i tot poden exposar el seu estoc disponible a les seves botigues.

2010-12-23T09:48:00.002+01:00

Us presento el nou bloc sobre productes artesans, a veure si us agrada.

Regals artesans

Festa Major de Sant Andreu: Aquesta nit concert de Gossos

2010-12-05T20:55:00.003+01:00

Un vídeo motivacional

2010-11-23T13:41:00.002+01:00

Club de lectors de la UOC

2010-11-18T00:31:00.008+01:00

La UOC ha posat en marxa un concurs d'idees entre els seus estudiants (els que es troben al tram final de la carrera) i una de les idees participants és la de la meva companya Ester que presenta el projecte de crear un Club de lectors de la UOC.

Us demano que feu clic a l'enllaç per votar a favor d'aquesta idea (ho pot fer tothom) o bé al gadget que hi ha a la barra lateral i voteu perquè els estudiants de la UOC aconseguim tenir el nostre club de lectura.

Bona lectura!

Joan Solà - Petit homenatge

2010-10-29T13:25:00.001+02:00

El blog de la meva amiga Esther

2010-10-17T16:21:00.005+02:00

Avui la meva amiga Esther ens ha presentat el seu nou bloc. L'Esther fa uns dissenys infantils molt bonics.

Es dedica a la il·lustració, a dissenyar papers de regal, decorar ludoteques, escoles infantils,...

Us convido que hi aneu a fer un tomb, estic segura que us agradarà molt.

Esther Zapata-Disseny gràfic infantil

FELIÇ DIADA!

2010-09-11T06:54:00.002+02:00

Gràcies Lluís Companys, gràcies Heribert Barrera, gràcies Joan B. Culla, gràcies Antoni Rovira i Virgili, gràcies Joan Laporta, gràcies Isabel-Clara Simó, gràcies Joaquim Xicoy, gràcies Emigdi Subirats, gràcies Joan Rigol, gràcies Ernest Benach, gràcies Joel Joan, gràcies Raimon, gràcies a totes aquelles persones, anònimes o públiques, que fan dels Països Catalans un territori ple de riquesa cultural, de respecte, de creixement i de progrés.

El Roque Pascual i l'Albert Vilalta alliberats

2010-08-24T08:29:00.007+02:00

Aquest matí mentre repassava les notícies al 3cat24 m'he trobat a la portada l'extraordinària sorpresa de l'alliberament dels dos cooperants segrestats fa nou mesos (aviat està dit, això dels nou mesos!!) a Mauritània.

Amb aquest post vull expressar la meva alegria pel seu alliberament i pel retrobament amb els seus familiars i amics que això suposa.

Els amics i familiars del Roque Pascual i l'Albert Vilalta han creat un bloc perquè tothom que vulgui hi deixi els seus missatges.

El bloc es diu Benviguts Albert i Roque

Hotel Catalunya Park - Ribes de Freser

2010-08-06T22:47:00.006+02:00

Els qui em coneixeu sabeu l'estima que tinc a les Terres de l'Ebre i també sabeu que, sempre que puc intento anar-hi a passar uns dies de vacances allà; aquest any, però, he canviat de destinació i hem triat un destí més en consonància amb els gustos de la resta de la família: el Ripollès i més concretament, Ribes de Freser i si em permeteu que sigui encara més concreta, a l'Hotel Catalunya Park .

Us volia comentar com hem estat de bé allà, la Sra Magdalena i les seves filles, la Laura i l'Estela porten l'hotel extraordinàriament. Ens han fet sentir com a casa gràcies al caire tan familiar que s'hi respira a tots els racons de l'hotel.

M'agradaria fer una menció ben especial al Josep, un jove cambrer que ens ha estat atenent tots aquests dies i que s'ha ocupat d'una manera ben agradable i eficient que estiguéssim ben còmodes i de que no ens faltés de res. Amb els pocs dies que hem estat allà s'ha guanyat el nostre afecte més sincer i des d'aquestes ratlles li vull donar les gràcies per tot el que ha fet aquests dies per nosaltres.

Bé, en definitiva, us aconsello fermament que us deixeu caure per l'hotel Catalunya Park o l'hotel Catalunya (l'un és estiuenc i l'altre és obert tot l'any) i us regalareu uns dies de desconnexió i de còmoda familiaritat.

La seva web és aquesta: Hotel Catalunya Park

Una abraçada a tots i, no en tingueu cap dubte, repetirem l'estada.

La Vall de Núria

2010-08-04T13:32:00.003+02:00

Feia tants anys que no havíem anat a Núria, que l'Helena encara no havia nascut. Ahir vam gaudir de la vall, passejant, estirant-nos a l'herba per jugar i riure,...

Un dia fantàstic tot i la fresqueta que feia.

Pluja a Ribes de Freser

2010-08-02T20:54:00.004+02:00

Estem passant uns dies a Ribes de Freser i aquesta tarda ha caigut un aiguat preciós i musical. Amb les fotografies que he fet avui us puc fer arribar un bocí visual d'aquesta tempesta, llàstima que ara per ara, no us pugui transmetre l'olor i les sensacions que suren per aquí.

Uns dies sense ocupar-nos de res més que de passejar, escriure, meditar, VIURE!

Cada dia, un blog en català!

2010-07-24T16:00:00.002+02:00

Ahir vaig rebre un correu per avisar-me que el meu bloc havia sortit promocionat a la web del 324. Em va fer molta il·lusió.

Teniu la informació sobre els diversos blocs en català que es van destacant diariament a “Cada dia, un blog en català!”

Dol al Tibidabo

2010-07-18T13:01:00.004+02:00

La síndrome de Rett

2010-07-17T21:39:00.001+02:00

Mi mundo Rett

Manifestació 10J

2010-07-14T12:14:00.004+02:00

Clams d'independència, estelades a dojo, caliu, harmonia, felicitat,...

Especialment emotiu coincidir amb la gent que venien de fora de Barcelona.

Com canta en Raimon:

"En som molts més dels que ells volen i diuen."

Somnis

2010-07-09T17:46:00.001+02:00

El bloc de la companya internàutica Assumpta, "Des d'on neixen tots els somnis", està exquisidament decorat: les fotografies, les paraules, tot fa goig.

I, amb el seu permís (espero), li manllevo una frase que té posada al seu bloc perquè és de les que m'agraden:

"Acull els somnis
com el que són, un acte
de fe en la vida."

Miquel Martí i Pol

Nosaltres decidim, som una nació

2010-07-08T08:25:00.003+02:00

Amb permís de l'Emigdi Subirats copiaré una frase que ha escrit al seu blog i que faig meva:
"Jo em manifestaré pels drets dels catalans a esdevenir una nació independent."

Una abraçada gens retallada,

Janet

GOSSOS

2010-05-07T08:17:00.005+02:00

Ahir el grup de rock Gossos va presentar el seu darrer treball, Dia 1, a la sala Razmataz de Barcelona.

Va ser un concert fantàstic, el públic vibrava i la sala era plena d’una energia vital extraordinària.

¿I què caram feia jo a la sala Razmataz per veure el concert si, de ben segur tindré l’oportunitat de veure’ls tocar en algun teatre o en algun auditori còmodament asseguda en una cadira?

Dissabte passat el Jordi, el meu marit mentre escoltava el programa de Catalunya Ràdio, “el Suplement” va sentir com la seva presentadora anunciava un concurs que tenia com a premi saludar personalment els membres del grup i parlar una estoneta amb ells , a més de més de les entrades per a veure el concert.

Per a guanyar el concurs s’havia de respondre una pregunta (això també va ser cosa del Jordi que és un crack del món musical) i enviar-la per correu electrònic. Si, per aquelles coses guanyéssim seria una bona sorpresa per al nostre fill gran, l’Oriol.

I.... resulta que vam guanyar!!

Així és que ahir l’Oriol, un amic seu, el Roger i jo ens varem presentar a la sala Razmataz on ens va rebre el Jordi Puig i ens va conduir extraordinàriament pel nostre tour razmatazergossenc. Des d’aquí li’n dono les gràcies per la seva amabilitat que va ser fantàstica.

I un cop dins el local, el Jordi cridà el cantant de Gossos, el Natxo Tarrés que ens saludà i després tots els altres components del grup l’Oriol, el Roger, el Juanjo i el Santi. Uuaauuuhhh!!! A l’Oriol i al Roger els hi feia il•lusió, però a mi, també, moltíssima il•lusió.

Van ser tots molt i molt amables i ens ho varem passar fantàsticament bé, extraordinàriament bé, meravellosament bé. :-)

Ens van acompanyar dalt de l’escenari on ja ho tenien tot muntat i després de voltar una miqueta per allà ens varem fer la fotografia de record.

Teníem encara un parell d’hores lliures abans que comencés el concert i aprofitàrem per anar a menjar una mica.

I a les nou cap a la sala un altre cop. Em vaig seure als graons d’unes escales que hi ha a la part oposada de l’escenari, mentre l’Oriol i el Roger s’instal•laren davant de tot.

Em vaig dedicar a observar atentament tot allò que m’envoltava fins que començà el concert.

Una abraçada,

Janet

Gaudir del silenci

2010-03-14T11:20:00.003+01:00

En aquests moments em trobo al menjador de casa. Estem el meu marit i jo sols, els nostres fills van marxar ahir amb tots els seus companys de l'esplai de Sant Pacià i no tornaran fins ben entrada la tarda.

Estic anotant idees, frases, referències bibliogràfiques, ... a una de les moltes llibretes que tinc, les llibretes són la meva debilitat; sempre en porto una al damunt. Escriure és com una necessitat potent que, a més a més, em produeix un fort benestar.

Bé, tota aquesta introducció és perquè. mentre em trobo submergida en la cerca de dades i informació per les revistes i llibres que he agafat avui de la prestatgeria ha aparegut davant meu un article de la revista “Mente sana” que es titula “Trobar el silenci” i que té per subtítol “Es practica des de temps llunyans als temples i altres llocs dedicats a l'estudi, però també ens en podem beneficiar en la nostra vida quotidiana. És curatiu, desestressant i una gran font de creativitat; tot un bàlsam per a la nostra remoguda ment.”

Bé, com he dit, aquest matí ens trobem el Jordi i jo al menjador de casa, ell està practicant amb alguna peça que desconec de Bach (ara no li vull preguntar quina és perquè no el vull interrompre) i jo, com he dit estic llegint, escrivint, anotant...

Resumint, sóc al paradís i carregant piles per quan aquest vespre arribin els nostres fills i vulguin reclamar el dret d'anar primer a la dutxa, a demanar el sopar perquè arriben amb molta gana, a rondinar per tot perquè vénen supercansats,...

Us deixo, vaig a continuar amb la meva cura anti-estrès mentre encara pugui fer-ho.

La fotografia que il·lustra aquest post me la van enviar la meva cunyada M. Teresa i la meva estimada neboda Gemma del viatge que van fer recentment a Cuba. Quina enveja!!

Sobre el terratrèmol de Xile

2010-03-11T08:24:00.004+01:00

Quan hi ha un fenòmen destructor i brutal com els darrers que han passat a Haití i a Xile acostumem a tenir sentiments de tristor, ràbia, impotència i un munt més de semblant; però reconec que el terratrèmol de Xile m'ha tocat especialment i és que hi tinc coneguts allà i amb això me n'adono que quan tens gent que t'explica en primera persona coses com la que us copio a continuació d'una amiga xilena, el dolor, la pena i la tristor tenen un aire molt més personalitzat, i aquests es claven amb més profunditat dins el cor.

"Ha ocurrido en la madrugada de hoy hora de Chile 03:34 am... comenzó a moverse tenue, luego fue en aumento y cambió de lado a lado a un movimiento ondulante (zigzag) claramente perceptible de sur a norte y viceversa. Me ha ayudado el que desde siempre he sido ""calma"" (dentro de lo usual) para estas cosas. Me llamó la atención la longitud en tiempo... fue bastante largo (he leido luego que 1 minuto ¿?, eso es bastante para un movimiento perceptible). Aqui en Serena (donde radico en estos momentos) estuvo casi en grado 5 Richter en su momento más intenso, más que nada causó intranquilidad... y ciertos daños donde las construcciones son más débiles. He vivido en varias ciudades de mi país, en las cuales están las que han sido epicentro de todo lo sucedido (séptima y octava regiones)... y si bien Chile es un país sismico (de los más anivel mundial) esta ciudad donde ahora estoy ha sido la que más movimientos telúricos sensibles tiene. Los efectos inmediatos aqui un par de minutos de acabado el movimiento fueron cortes de luz casi total por más de 3 horas, las radios FM no daban señal, las AM algo tenue... ahi se podia informar algo y precisamente de una de Argentina en mi familia se pudo saber la magnitud inicial. Las comunicaciones han estado MUY erráticas, los celulares y fonos fijos tanto para llamadas locales como internacionales casi no han dado señal, no comunicaban. Cosa que esporádicamente ha cambiado a instantes donde he podido comunicarme con gente muy cercana en España, aunque brevemente. Gente querida de mi pais que radica en otras ciudades afectadas aun no sé de ellos debido a lo mismo... en Santiago y más al sur han habido daños considerables a ciertas construcciones: casas, edificios, puentes... algunos de ellos de hormigón y aun asi parecian de papel... El Aeropuerto Internacional de Stgo (AMB) ha sido cerrado por al menos 72 horas para verificar infraestructura. Los vuelos que venian desde fuera a destino Stgo han sido desviados a Mendoza de acuerdo a lo que he escuchado en noticias. Donde ha alcanzado mayor intensidad (regiones octava, décima) han habido victimas fatales por haberles sorprendido durmiendo u otras circunstancias. Realmente ha sido bastante fuerte... Chile es un país de características muy variadas, entre más al norte el suelo es muy "resistente" (la capa de roca) lo cual ayuda a que aunque los terremotos sean fuertes, el daño estructural sea menor. Al revés entre más al sur (cuarta, quinta regiones al sur) esa capa es más "fragil" y ello se une al factor constructivo (que siempre influye) respecto a daños serios en ese sentido. Yo radico en zona costera y las primeras horas estaban muy observantes sobre estas zonas, si se notaba algo inusual en la marea recomendaban irse a las partes altas. Al pasar de las horas se ha verificado oleadas considerables, otros las describen como "salidas de mar" dado que no son naturales... en algunas ciudades (o pueblos) el agua se adentró hasta 3 cuadras al interior (cada cuadra 200 mts +-). De acuerdo a lo que he verificado en informes, en la isla de Juan Fernández ha sido el unico sitio donde eventualmente han descrito en vez de "oleada o salida de mar" como "ola tipo tsunami" una que se adentró rodeando la isla. Al parecer han sido olas "suaves" dentro de la escala tsunami aunque a la vez igualmente fuertes (recordemos la fuerza que poseen) y potencialmente peligrosas. Han movido autos y arrasado con objetos como esos como si fueran "plumas". Mientras aun sigo inquieta por saber de mis seres queridos en otras ciudades, a la vez agradecida por Expresiones de Vida como estas, que a nivel Alma son alimentantes y que gestan las expresiones tangible directas de ayuda que cada cual de acuerdo a sus posibilidades pueda Dar."

Envio una vegada més una immensa i càlida abraçada al poble xilè perquè es recuperi el més ràpidament possible de les conseqüències d'aquesta catàstrofe.

Un dibuix de l'Helena

2010-02-22T15:48:00.002+01:00

M'agrada aquest dibuix que ha fet l'Helena perquè és optimista, alegre, tal com és ella.

Bé, us el deixo posat perquè en gaudiu.

Titot

2010-01-21T16:03:00.003+01:00

Avui us deixo amb el post que ha publicat en Titot al seu bloc. No tinc paraules i les que em vénen a la boca no són aptes.

EM JUTGEN, ONZE ANYS DESPRÉS

Ses Majestats els Reis d'Orient

2010-01-11T16:02:00.003+01:00

Ses Majestats els Reis Mags d'Orient m'han portat aquest llibre, "L'home que explicava històries" i, és clar, me l'estic llegint.

El llibre m'agrada, però em resulta lent. També està bé per anar assaborint, hi ha lectures ràpides (de transport públic, per als qui l'utilitzin) i hi ha lectures per a anar paladejant. M'agraden les descripcions i m'atabala una mica la quantitat de personatges que hi surten. Però vaig fent.

De moment no en puc dir gran cosa més perquè només porto una cinquantena de pàgines llegides i el llibre en té unes 640.

Aprofito per desitjar-vos un fantàstic, extraordinari, meravellós i pròsper 2010.

Fins aviat,

Janet

Contes de l'Àfrica Negra

2009-12-08T19:46:00.003+01:00

Fa un parell de setmanes vaig començar un taller de conta contes de l'Àfrica Negra impartit pel narrador Inongo-Vi Makome, de l'ètnia Batanga i nascut a Lobé (Kribi) a la riba de l'Atlàntic al sud de Camerun.

L'Inongo és un gran mestre de la tradició oral i un home combatiu. A l'Àfrica la narració oral té un gran pes cultural.

Els contistes africans expliquen les històries com si les haguessin viscut ells personalment i combinen el cant amb la narració.

L'Inongo ens parla també del concepte "temps" a l'Àfrica. Allà el temps és lent, es viu el present i s'aprén i es respecta el passat, però allà no s'aferren a un futur que no sabem si vindrà o no.

Em quedo moltes coses al pap, però us puc assegurar que compartir unes hores amb persones vingudes de l'Àfrica Negra és un luxe extraordinari i una font d'aprenentatge increïble.

No diré res de nou si dic que conèixer és estimar, acceptar i valorar i aquesta és una de les tasques més importants que té europa vers els africans.

La i·lusió d'en Josep López Romero

2009-11-05T13:14:00.002+01:00

Acabo de llegir-me aquest llibre d'en Josep López Romero i m'ha agadat molt. Us copio la contraportada:

"L'Esperança, la protagonista d'aquesta història, es desperta un dia amb un buit terrible al pit i el convenciment que j no dirigeix la seva vida.

Si mai has tingut aquesta sensació i has pres la decisió de retrobar la il·lusió perduda, aquest és el teu llibre: un relat commovedor i carregat d'energia positiva."

"Aquest llibre és més que un llibre: és llum, és aire fresc,

és bàlsam, és escalfor, és amic, és esperança,..

Però, per sobre de tot, és il·lusió.

És un regal per a l'ànima pròpia i per als qui més apreciem.

Gràcies, estimat Josep, per aquest regal".

Àlex Rovira

La paraula escrita

2009-11-04T07:38:00.002+01:00

De tant en tant sempre faig un tomb pel bloc "Mentre la roba s'eixamora" perquè, tot i que la seva autora va comentar el passat mes de juliol que ja no hi escriuria més, doncs, això, que jo el vaig visitant per si algun dia tinc una agradable sorpresa i em torno a trobar amb algun dels seus esplèndids escrits. Mentretant, sempre em queda rellegir els que encara hi són. :-)

Avui, mentre mirava els comentaris que hi ha al seu darrer post n'he trobat un d'un blocaire que no coneixia i, he anat ràpidament a donar una ullada al seu bloc que és el que avui presento aquí perquè m'ha agradat molt.

Es tracta de "La paraula escrita..." . Entreu-hi, ben segur que us agradarà.

Una abraçada,

Janet

XIV Marató de contesde l'Hospitalet de Llobregat

2009-10-26T01:23:00.003+01:00

Un any més he tingut l'oportunitat i el plaer de participar a la Marató de contes de l'Hospitalet de Llobregat i un any més he pogut ser testimoni de la bona organització de la Marató així com de l'amabilitat de tot el personal de la biblioteca i de la sala que ens van atendre de primera.

Una abraçada ben afectuosa i... fins la propera Marató que serà ja la número quinze!!

Homenatge al president Companys

2009-10-15T08:13:00.005+02:00

El dia 3 d'octubre, custodiat pe la Guàrdia Civil i fortament emmanillat fins a fer-li sang, va arribar a Barcelona. El van portar a Montjuïc...

El dia 14 (...) a les onze sortien del judici molts militars. L'acusat, els va dir el defensor (a les germanes de Companys), és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat.

(...) A les nou de la nit es presenta el defensor, i els dius aquestes paraules textuals:

- Ja podeu avisar la funerària.

Imagina't l'escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se'n va amb les altres cap amunt. De grat o per força, s'obre pas. Entra i crida:

- Lluís! Ell treu el cap per la cel·la, i li diu: - Nena, on vas? Què vens a fer en aquestes hores? Són dos quarts de dotze de la nit.

Ella li respon que el vol veure.

Diu ell: - Si m'haguessin de matar, estaria en capella.

Un militar que els acompanyava fa: : - Ja li llegiran la sentència.

Contesta ell: - Doncs jo em pensava que em posarien en capella.

Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents.

-L'única pena - diu ell- és no saber res del meu fill.

Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut er més bé al seu poble... Després, han de sortir.

El dia 15, a dos quarts de set del matí és afusellat al fossat del castell, per la Guàrdia Civil. No va voler que li tapessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil, va dir:

-Afuselleu un home honrat.

Les seves darreres paraules foren: VISCA CATALUNYA!

Fragment de la carta que envià Manuel Companys (germà del president assassinat) a la seva neboda Maria, filla de Lluís Companys, refugiada a Mèxic.

Publicada al llibre:

BIOGRAFIA POPULAR DE LLUÍS COMPANYS

Manuel Viusà

Edicions La Magrana

Obstacles - Conte sufí

2009-10-13T20:23:00.000+02:00

- Benvolgut Shibli, es pot saber qui t'ha guiat durant el camí?

L'home respongué:

- Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l'aigua, s'allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l'aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparagué.

El gos descobrí que l'obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d'allò que ell buscava havia desaparegut.

D'aquesta manera, el meu propi obstacle desaparagué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d'aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

Dibuix de l'Helena

2009-10-12T11:33:00.006+02:00

"Dia d'escola" per Helena Mercader Recasens, 10 anys.

L'Helena, per fer aquest dibuix, es va inspirar en la seva classe.

Fa dos anys que vas marxar

2009-10-12T02:09:00.003+02:00

Fa dos anys que vas marxar tant de sobte, papa, que gairebé no vaig poder-te dir ni un adéu.

No et pots ni imaginar com et trobem a faltar, i com ens pesa la teva inesperada absència, papa.

Dia de pluja a Sant Andreu

2009-10-06T13:56:00.001+02:00

Sant Andreu (Barcelona), 14 de febrer de 2009

12.50 La Janet surt tranquil·lament de casa seva per anar a recollir la seva filla a l'escola.

12.55 Comencen a caure unes gotes al terra, o sigui, comença a ploure. Les gotes són grosses, però la Janet decideix continuar camí de l'escola. Sap que si torna a casa a buscar un parell de paraigües s'entretindrà massa i llavors arribaria tard a buscar la seva filla Helena a col·legi, justament avui que és el primer dia de curs.

12.57 La pluja s'anima. Ara ja no són quatre gotes grosses, ara comença a ploure fort. La Janet camina per un tram de carrer on no hi ha ni un balcó, ni cap recer on amagar-se. A més a més, no pot accelerar el pas perquè calça unes sandàlies d'estiu que fan que el peu mullat vagi violentament d'un costat a l'altre de la sabata, cosa que augmenta el risc que la Janet caigui de morros per terra i ella, això no ho vol de cap de les maneres.

13.00 La Janet arriba a la porta de l'escola de l'Helena, evidentment, xopa de dalt a baix. Va decidida cap a la reixa del col·legi i, llavors descobreix que la porta és tancada. "No pot ser!" - pensa una mica abatuda- "Si sempre obren quan falten minuts per a la una!".
Adonant-se que, de moment, li tocarà esperar una estona a un tram del carrer on no hi ha cap recer ni cap balcó, busca alguna cara coneguda, però no en troba cap. Cada curs que passa va quedant menys gent coneguda. Així és la vida, uns alumnes marxen i uns altres arriben.

Veu una noia que no coneix de res (probablement mare d'algun alumne de P-3) i que aguanta un esplèndid paraigües fosc i gros i llavors, la Janet no s'ho pensa dos cops, amb un gest ràpid i un bon somriure s'hi posa a sota. Educada com és, saluda la noia i li diu que si no li fa res s'esperarà amb ella sota el paraigües fins que obrin la porta de l'escola.

13.10 Finalment des de l'edifici de l'escola una figura amb paraigües s'apropa cap a la porta i l'obra perquè els remullats familiars dels alumnes que aquell dia han de dinar a casa puguin recolllir-los.

13.15 La filla de la Janet, l'Helena, surt de l'edifici on aquest any ha iniciat el seu penúltim curs a l'escola, 5è. No pot dissimular una cara de decepció quan se n'adona que la seva mare no porta paraigües. La pluja, lluny de parar, augmenta la seva força. "No penso anar cap a casa sense paraigües mentre plogui així!" - Comenta decidida l'Helena.

13.25 Encara ningú s'ha atrevit a sortir de l'edifici de l'escola. La Janet, que a les 15.30 ha de ser a les Glòries (a prop de la Torre Agbar) li diu a l'Helena que la pluja no té intenció de parar i que casa seva és a prop de l'escola. Que ho poden aconseguir perquè si no fan via, ella no arribarà a l'hora.

Un amic de classe de l'Helena, s'ofereix a portar-la sota el seu paraigües fins al balcó més proper del carrer de Sant Adrià. Amb aquesta proposta, finalment, aconsegueixen convèncer la nena perquè vagi cap a casa.

13.30 L'Helena i la Janet s'ha refugiat dins una porteria. La primera, de les moltes que aniran trobant pel camí. L'Helena no entén com és que la seva mare no corre, ella li explica que si ho fes, amb aquelles sandàlies acabaria amb un trau al cap. La nena se la mira i li diu que llavors ja fa bé de no córrer. Que s'ho prengui amb calma, però que com que ella porta calçat esportiu, ella, sí que correrà i que ja s'aniran trobant.

Queden en trobar-se a la porteria següent.

13.35 Finalment ja han pogut deixar el carrer Sant Adrià i ara han tombat cap a Josep Soldevila. Aquest carrer està sent víctima de totes les obres que estan fent per tot això de l'AVE. Cada porteria on es refugien mare i filla troben un o més treballadors de les obres. La Janet somriu i saluda cada cop que entra a un refugi d'aquests. Hi ha homes de totes les nacionalitats i de tots els colors. Ni ella ni ells en una altra situació s'haguessin dit res, i ara es saludaven tots rient per la situació.

13.55 Acaben d'arribar a la porteria de casa seva, a la Rambla Onze de Setembre. No s'ho poden creure! Entren xopes, xopíssimes. Deixen un regalim d'aigua per tot arreu on passen i, a l'ascensor hi deixen un bon toll (sobretot la Janet que és la que ha acaparat més quantitat d'aigua). Mare i filla es veuen al mirall de l'ascensor i es posen a riure en adonar-se de la fila que fan.

11 de setembre

2009-09-11T08:23:00.002+02:00

"Pensar no és de franc" de Xavier Guix

2009-08-15T11:31:00.002+02:00

"Pensar no és de franc", un dels llibres d'en Xavier Guix que em van regalar no fa gaire. És una petita joia.

Si teniu curiositat, us passo un enllaç amb àudios i un vídeo de presentació de l'autor.
http://www.granica.es/libro/589/pensar-no-es-de-franc/

Us deixo amb una cita del llibre:

"Amb les creences creem un suposat coneixement. Fent servir una analogia, diríem que els pensaments són dades, les creences programes i el coneixement resultats. Però el que coneixem, és fruit de la creença o fruit de l'experiència? No és el mateix creure que saber."

Les dades del llibre són les següents:

Pensar no és de franc

Xavier Guix

Contraportada:

Què és el que passa realment quan pensem? Ens sembla que el fet de tenir pensaments és gratuït, però en realitat el seu poder generador acaba sent qui construeix una bona part de les experiències que vivim. Les nostres creences són actes creatius que traslladem al nostre entorn i a les nostres relacions. D'aquesta interacció neix la nostra realitat. Cap artista crea del nor-res, sinó a partir de creure en el que pot convertir aquest no-res. Allò que antecedeix a l'acció és la creença i les seves intencions.

Vull transmetre el que passa entre sembrar un pensament i recollir un destí. Com s'interrelacionen aquests quatre verbs bàsics de les nostre vides, les quatre "ces": creure, crear, comunicar, conviure. Com ens podem tornar addictes als nostres propis estats emocionals, i com influeix tot això sobre les relacions humanes i sobre el vehicle que les uneix, la comunicació. I tot amb el propòsit d'entendre una cosa molt senzilla: tal com tractis els altres, et tractaràs a tu mateix. En cada persona ens trobem o ens perdem nosaltres mateixos. Però tot va començar aquí, en la relació entre el que pensem, el que sentim, i el que pensem sobre el que hem sentit.

ISBN: 978-84-8358-144-5

EAN: 978-84-8358-144-5

Any: 2009

És avui!! Presentació "A la barana dels teus dits"

2009-08-10T07:31:00.003+02:00

Un cop les sempre interessantíssimes i creatives iniciatives d'en Jesús Maria Tibau ens empenyen a escriure un post als seus seguidors blocaires.

Aquest cop és per anunciar la presentació, avui 10 d'agost, a les 20.30 h., el llibre nascut d'una proposta que en Tibau va fer al seu bloc i que consistia en escriure poemes amb l'expressió "a la barana dels teus dits". Hi van participar més de 50 persones. Ara aquests podemes es podran de forma conjunta gràcies a l'Editorial Petrópolis.

El llibre, amb un dibuix de Carme Rosanas a la portada, es podrà llegir o baixar de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en format paper.

Des d'aquí la meva felicitació al Jesús Maria i a totes les persones que hi van participar.

Dimecres a la biblioteca d'El Vendrell

2009-08-09T16:39:00.004+02:00

Dimecres passat vaig presentar una sessió de contes nova a El Vendrell.

La sessió es titula “L'Oriol i la lluna per amiga” i parla d'un nen que té por per la nit i la lluna, cansada de veure'l patir tant cada nit, decideix anar-lo a buscar i portar-lo a fer un tomb pel cel nocturn.
De la mà de la lluna i a lloms d'un pegàs, l'Oriol coneixerà algunes constel·lacions i les històries que aquestes li explicaran.

La sessió va anar molt bé, sobretot quan la Rata Rojeta va fer la seva aparació. Tots els nens i les nenes que eren allà s'ho passaren tant bé amb ella que no volien que marxés.
Vull dir que el públic d'El Vendrell va ser fantàstic i que les bibliotecàries d'allà em van donar un tracte excel·lent.

Des d'aquí vull donar-los les gràcies a elles i, molt especialment, al Jaume Viladrich per haver-nos fet d'enllaç.

Sobre les diferències aparents

2009-08-05T07:24:00.002+02:00

Quatre viatgers provinents de diversos països que seguien la mateixa ruta apilaren els pocs diners que tenien per a comprar menjar.

El persa digué:
- Comprarem angur.
L'àrab respongué:
- No, jo vull inab.
El turc no hi estigué d'acord i exclamà:
- Però què dieu! Jo menjaré uzum.
El grec protestà:
- Comprarem stafi!

Com que cap d'ells sabia què signifaven les paraules dels altres, es començaren a barallar entre ells. Tenien informació, però no tenien coneixement.

Va passar per allà un home que els hi digué:
- Jo puc satisfer el desig de tots vosaltres. Doneu-me els diners.

Una mica més tard, l'home tornà amb allò que havien nomenat sense saber que es referien a la mateixa cosa; al raïm.

Pots endarrerit número 1 - Els Quicos al Felip Pedrell de Tortosa

2009-07-29T08:23:00.005+02:00

Com que vaig estar molts dies sense actualitzar el bloc hi ha alguns posts que se'm van quedar al teclat. Un d'aquests post és el que publico avui.

El passat divendres, 12 de juny vaig poder veure realitzat un dels meus somnis (ja veureu que sóc de bon conformar i que alguns dels meus somnis són facilment assolibles): el de veure i viure un concert d'en Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries al teatre Felip Pedrell de Tortosa.

En un primer moment dubtàrem si anar al concert o no perquè aquell dia havíem treballat, el meu marit i jo ens havien aixecat a les 6.00 del matí i arribàrem a Tortosa des de Barcelona, una hora abans que comencés el concert; però va valer la pena. Com sempre!

Un cop més les cançons anaren fluint de primera de la mà del grup ebrenc. Jo estava feliç, molt feliç de trobar-me entre tortosins i el cansament que portava desaparagué de manera màgica.

Totes les cançons sonaren de primera, tot i que jo reconec una preferència especial per "La Revolta de la Rivera", "Diuen que el peix és car", "Toc de festa" i molt especialment per "Voldria tindre el talent" que és un homenatge dels Quicos als mestres joteros i que el Noi interpreta de primera.

Aquell vespre, també, els Quicos explicaren per aquells que venien de fora qui era el "boti". Jo ho vaig agrair perquè no sabia que el boti era l'home del sac. I vaig riure molt, estava feliç i el riure em sortia sol amb les seves divertides intervencions.

Al final de l'actuació, els músics ens esperaven al vestíbul del teatre per saludar el públic assistent. Jornada completa.

Bé, un altre somni assolit, ara me'n queda un menys a la llista, però com que en tinc tants dubto que visqui suficient per assolir-los tots i és que d'això es tracta perquè sempre hem de tenir somnis per realitzar.

Cita a Samarra

2009-07-25T08:06:00.000+02:00

A aquesta història li tinc un afecte molt especial perquè va ser la primera que vaig explicar davant del públic adult. N'he llegit diverses versions, però totes tenen el mateix fons. Així és que jo us escric la meva i a veure què us sembla.

Conten que un dia un comerciant de Bagdad envià el seu criat al mercat per comprar provisions.

Poca estona després d'haver sortit, l'home tornà esverat cap a casa del mercader. Estava blanc, els ulls se li sortien de la cara i li costava articular les paraules:

- Senyor, senyor. Aquest matí quan he sortit de casa per anar al mercat i tot just havia tombat el carrer que em porta a la plaça, he notat que algú em donava una empenta. M'he girat i he vist que era la mort!! Ella, se m'ha quedat mirant i m'ha fet un gest amenaçador.

Així és que senyor, si us plau, deixi'm un cavall perquè pugui fugir d'ella. Sí! Ja ho sé!! Me n'aniré a Samarra i allà la mort no em podrà atrapar. Si marxo ara mateix hi podré arribar abans que es faci fosc.

El mercader li deixà el cavall i el criat sortí d'allà galopant tan de pressa com podia el cavall.

Llavors, l'home decidí anar al mercat per buscar la Mort. Tot just arribà al mercat, la veié de seguida, alta, destacant entre la multitud. S'hi apropà i li digué:

- Senyora, com és que aquest matí, quan heu vist el meu criat li heu fet un gest d'amenaça?

I la mort contestà:

- No ha estat un gest d'amençada, benvolgut mercader. Ha estat un gest de sorpresa. No m'esperava veure'l avui a Bagdad perquè tinc una cita amb ell, aquesta nit a Samarra.

Conferència de l'Àlex Rovira

2009-07-24T07:37:00.001+02:00

Fa unes setmanes vaig tenir el goig i l'encert d'assistir a una conferència de l'Alex Rovira basada en extractes d'un dels seus llibres "La Bona Sort". Bé, avui volia passar-vos algunes de les notes que vaig prendre aquell dia.

- La vida és canvi constant i tenim dues maneres d'experimentar-lo. De fora cap a endins, per convulsió (o sigui, a la força, quan un canvi important sacseja la nostra vida) o per convicció.

- Sigui quina sigui la crisi que ens afecta, si li trobem un perquè ens pot transformar si et dius: "A males, d'això n'aprendré". Llavors la vida té sentit fins i tot en una forta crisi.

- L'únic que tinc és el present. L'ara.

- "Quan no podem canviar una situació, el repte consisteix en canviar-nos nosaltres mateixos".
Viktor Frankl (Psiquiatre sobrevivent als camps d'extermini nazzi i autor del llibre "L'home en busca de sentit").

- "Normalment arribem a una conclusió quan ens cansem de pensar".
Albert Einstein

- Tenim molts estats de consciència, però no treballem prou l'atenció central conscient. El nostre repte és el d'intentar viure desperts.

- Tenim la llibertat de triar:

la nostra actitud davant de qualsevol circumstància;
el sentit que donem a allò viscut;
la redifinició i el canvi de les nostres creences;
la definició d'objectius personals i professionals;
la definició de la nostra missió a la vida.

- El riure ens agrada perquè quan riem no pensem.

- La por ens fa posar un mirall que ens distorsiona la realitat.

- Les falses creences (individuals o col·lectives) em limiten.

Homenatge al bloc "Mentre la roba s'aixamora"

2009-07-23T07:59:00.000+02:00

Per a l'Àngels del bloc "Mentre la roba s'aixamora".

Tot recordant la nostra primera trobada blocaire.

Una abraçada ben afectuosa,

Janet

Llibres ebrencs. El portal de difusió dels llibres i els autors de les comarques ebrenques: Priorat, Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat

http://www.llibresebrencs.org/

A la web de Llibres ebrencs hi ha publicats diversos textos d'autor(e)s que s'han presentat al premi de relats curs que convoca aquesta entitat. Jo n'he triat un que m'ha agradat molt, si en voleu llegir més, aneu a la web que us indico i ho podreu fer.

Bona lectura!!!

La mar de mon iaio Ramontxe · Àngels Castellà · Bot

Jo vinc d’un silenci, antic i molt llarg ·

Raimon.

Mon iaio va nàixer un dia de juliol de fa més de cent anys. Era molt menut quan va quedar sense mare ni pare. Era tan criatureta quan va saber la mort de sa mare, que cridava pels carrers: Ma mare s’ha mort! Ma mare s’ha mort! Escampava la notícia sense rastre de pena, ben just si entenia què significaven aquelles paraules. Era el tercer de quatre germans. Sos pares van morir amb pocs anys de diferència. Als vuit anys li va tocar fer-se gran.
De mon iaio, s’explicava que enmig d’una baralla de criatures va arrencar d’un mos un tros d’orella a un altre xiqüelo que des d’aquell dia va rebre el renom de “Mitja orella”. No en sé més detalls d’aquesta història salvatge. Lluís no devia ser més violent que els seus companys de joc, era només un xiquet orfe espavilat a garrotades i cops de mar.

Va anar a la mar sense passar per l’escola com molts i molts xiquets d’un altre temps. Va aprendre l’ofici aguantant trangolades i ruixims que li van endurir la pell i el caràcter. Va sobreviure i va tirar endavant la seua vida va ajudar les seues germanes. Als 18 anys ja era patró de la “parella del Riberenc”, un parell de barques de vela que pescaven juntes per obrir el bou. Era el patró més jove del poble. De primer es va negar a acceptar el càrrec, li feia angúnia manar hòmens de sixanta anys, però de ben segur que Irene -ma iaia- se’n va encarregar de convèncer-lo. Llavors encara festejaven. Ella era una dona intel·ligent i pràctica que venia de casa pagesa. La història íntima familiar confirmaria que les decisions de mon iaio no eren altres que les de ma iaia. Ella era el seny lligat a la terra, ell la brandada de la mar encesa.

En aquell temps ja era Lluís de Ramontxe. El renom se l’havia trobat per son pare. Era Ramon, però un amic el cridava Ramontxu - un basc potser-. De Ramontxu a Ramontxe. Lluís de Ramontxe no va passar mai desapercebut en aquella Ràpita de fa gairebé 100 anys. Era espavilat i tossut com una mula. Fill del treball de la mar. Fill d’un temps sense infantesa. Fill d’un poble que encara sortia del no-res en un racó del delta. Aquella Ràpita havia nascut amb orgull reial i a l’hora de la veritat va quedar a la sort de nous pobladors, pagesos i mariners que havien de guanyar-se el pa amb esforç i sense acabar d’entendre què significaven les runes de l’Església Nova o la immensa avinguda de Les Alamedes. Tanta grandesa no feia per la vida aspra de la mar o la faena bestial de la ribera. La gent rapitenca va forjar-se en la riquesa i la misèria que els oferia la natura verge d’un recer entre el Montsià i l’Encanyissada.
Mon iaio va trobar la seua sort a la mar, la mar el va fer un home ric i respectat. Va ser patró i amo de barca. Treballava i manava d’altres hòmens de pell de salobre i barba serrada. Va tindre la seua primera barca amb motor i li va posar Irene, la seua Irene. I va forjar la seua llegenda: cridava, manava, era dur com la mar salada i va ser conegut per no tindre res d’ell, ho donava tot. Regalava el que tenia, convidava, compartia. Me l’imagino satisfet assegut al cafè amb un grapat d’aduladors esperant que el tio Lluís pagués la ronda. Donava el que tenia als amics, als coneguts, als que havien tingut pitjor sort. Jo, que el vaig conèixer molt gran, el recordo compartint pastissets de cabell d’àngel que jo mateixa havia anat a buscar d’amagat de ma iaia. Les malaties de la vellesa no el deixaven menjar dolçaines, però ell sempre havia sabut com manar de la seua vida i per això podia esquivar la vigilància. Feia el que volia i prou.

En altres temps la mar era generosa com ho era ell. Les barques de bou eren les grosses, les dels valents que s’allunyaven més que ningú d’en terra. La faena de tot un dia podia convertir-se en un èxit en arribar a port. La llonja pleneta de peix: Au! Peixet del bo! Palaetes i esparrallons! Moixarretes de la sàrsia! Lluç del bou, mollet, sardina, gambes, escrites del bou! I això no era només tindre el pa assegurat. Tothom comentava les robes de peix que havia agafat tal o tal barca, els duros que s’havien comptat de part cada setmana. Als cafès i les tavernes els mariners sempre tenien temes de conversa. Per contra, els pagesos de la ribera comptaven de collita en collita i sempre mirant el cel. Els de la garriga, muts i a la gàbia.
La Ràpita havia estat així des dels inicis. Dos móns regits per lleis diferents: mariners i pagesos. Els uns gastadors i xerraires; els altres, reservats i pacients. La butxaca dels mariners era gairebé cosa pública. Els amos de barca tenien llista d’espera per embarcar xicots. Els èxits eren notícia igual que les desgràcies. Els dies dolents d’hivern pescar en 15 braces de fons era un repte que molts patrons no volien afrontar. Amarrar la barca era no guanyar ni un ral i sortir era jugar-se-la a tot o res. Es podia carregar de llangostins o deixar-se el bou i arribar a port amb més deutes que guanys. Els valents que se’n sortien esdevenien uns herois fugaços. Lluís de Ramontxe era d’estos, dels que sortien a tot o res. Este ofici de risc i de lluita va ser el que va ensenyar a mon pare. Un altre xiquet forçat a fer-se un home a la mar. A jugar-se-la a la mar. Aprendre les senyes i els enganxadors era el secret que es passava de pares a fills: a 30 braces prova Morro Porquet, a 40 popa Testa de Caps. Els cims del Montsià i dels Ports eren els senyals terrestres que juntament amb la profunditat donaven la referència dels bancs de peix o dels enganxadors. Cap a Garbí o cap a Llevant, prova a Aixaloc o popa a Ponent...
La mar d’aquell temps, la mar de la costa de l’Ebre, era rica. Barques i mar. Drassanes, armadors, remendadores... El peix, l’aliment dels pobles de costa des de temps immemorials. La pesca, un mitjà arrelat a l’entorn. I la llotja es convertia cada tarda un món de colors i d’olors: sardina, seitó, galeres, mollet, vetes, escorpes i cabeçuts. Tresmall, palangre, bou. La veu del subhastador, com la d’un mestre de cerimònies amb la seua xerrameca incomprensible per a profans, dictaminava el preu: l’últim episodi de la batalla diària.

Mentre els rapitencs pescaven en una mar rica i viva, uns i altres van anar malmetent-ho tot: van arribar les nuclears, les indústries químiques que vessaven brutícia al riu, les plataformes petrolieres americanes, les petroquímiques, els vessaments incontrolats. La tecnologia com a escut del progrés i l’única bandera bona la de pescar més, per a no quedar-se enrere. Radars, GPS, cartes de navegació per satèl·lit, motors de més de 2000 cavalls, fuel a preu d’or, peix a preu de saldo. Entretant, la nostra mar antiga anava rebent efluvis bruts d’un món en canvi constant i desfermat. Els mariners de La Ràpita feien i fan el que sempre han fet: pescar. Res els havia fet pensar que podien ser acusats de transformar la seua mar en una mar malalta, exhaurida i pobra. Van arribar les vedes biològiques, les multes, els polítics que feien lleis a favor d’uns sectors en detriment d’uns altres. Per sort, mon iaio va morir molt abans del desgavell, ell es pensava de deixava a fills i néts un gran patrimoni: la riquesa de la mar.

Avui encara hi ha dos Ramontxes que pesquen en esta mar rapitenca. No saben fins quan ni com, ni si els seus fills també seran pescadors. Estimen la mar i els seus secrets, saben d’on vénen, la riquesa i la bresa del nostre món. Ells, la mar, la volen viva

Dol per l'incendi als Ports

2009-07-22T12:02:00.003+02:00

Reinicio l'activitat blocaire amb una dolorosa notícia. L'incendi dels Ports a tocar d'Horta de Sant Joan.

No tinc massa paraules, només expressar el meu dolor per la mort d'aquests quatre bombers i la tristor per l'estat tan crític dels altres dos bombers ferits.

Quan hi ha un incendi sempre hi ha una gran pèrdua per a tota la humanitat, es produeixi on es produeixi; però si aquesta fatalitat passa en un territori que estimes i que coneixes hi ha un dolor encara més punyent.

Us deixo amb la lletra de la cançó que en Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van dedicar a Horta de Sant Joan.

LES ROQUES I PICASSO

Esta mañanita

se llevó la brisa

todos mis pinceles.

Se fueron volando,

maderas bailando...

olía a claveles.

Tocaron las rocas

y a mi ventanita

la brisa los trajo

pa pintar el mundo

y darle la vuelta,

ay!, de arriba a abajo.

Qui sap si va ser la història

o potser és una cabòria.

I és que Picasso tenia bons motius

roques i rius

la naturalesa que va respirar

la va pintar.

Tantes roques envoltades en cel groc,

tantes cases enfilades, tant de sol,

paisatges en pinzellades de color

primavera d’una vida de pintor.

Qui sap si va ser la història

o potser és una cabòria.

I una frase va quedar com un tresor

per al record:

"Aquí a Horta he aprés tot lo que sé...

...tot lo que sé".

Tantes roques envoltades en cel groc,

tantes cases enfilades, tant de sol,

paisatges en pinzellades de color

primavera d’una vida de pintor.

Copa, Lliga i CHAMPIONS!! CHAMPIONS!!

2009-05-28T07:27:00.005+02:00

AL·LUCINADORS, DIVINS, ENLLUERNADORS, ESPATERRANTS,

ESPECTACULARS, ESPLÈNDIDS, EXTASIADORS, EXTRAORDINARIS,

FABULOSOS, FANTÀSTICS, FASCINADORS, FENOMENALS,

IMPONENTS, IMPRESSIONANTS, INCOMPARABLES, INCREÏBLES,

MÀGICS, MERAVELLOSOS, PRODIGIOSOS, SENSACIONALS, SUPERBS,

ÚNICS

Frases nutritives

2009-05-04T07:52:00.007+02:00

Ara l'Oriol i l'Helena ja tenen 16 i 10 anys, però aquesta foto m'agrada moltíssim.

Quan per primer cop arriba a casa nostra una pel·lícula destinada a la meva filla petita es produeix un fenòmen que, si no fos perquè em consta que passa a moltes més cases (i perquè ja ho vam viure quan el seu germà era petit), seria digne d'estudi, i és el fet que la pel·lícula es reprodueix un cop rere l'altre, fins que tota la resta de la família ens acabem aprenent els diàlegs gairebé de memòria.

I resulta que aquest fenòmen m'ha fet descobrir frases de les que m'agraden i que m'ha cridat l'atenció que els guionistes les anessin col·locant en aquestes pel·lícules destinades als més menuts de la casa.

Us en poso algunes:
"Si et concentres en el que has deixat, no podràs veure mai el que tens al davant."

"L'únic previsible de la vida, és que és imprevisible."

Ratatouille

"A vegades trobem el nostre destí al camí que hem agafat per evitar-lo."

Davant del neguit del seu company, el mestre diu:
"Teniu la ment com l'aigua, amic meu ... Quan està agitada, és difícil veure-hi res. Però si deixeu que reposi... la resposta és clara i transparent."

"Res del que passa és casualitat."

"- Ja sé què tens. Menges quan estàs preocupat. Per què estàs preocupat?
- Perquè avui he fet les pífies més grans que no hagi fet mai ningú. - Et capfiques massa en el que ha passat i en el que pot passar. Hi ha una dita: L'ahir ja és història, el demà és un misteri; però l'avui és un regal i és per això que se'n diu present."

"Per fer una cosa especial nomé has de creure que és especial."

Kung Fu Panda

No tinc paraules!

2009-05-03T19:23:00.002+02:00

Va de web - Una mà de contes

2009-05-02T09:17:00.008+02:00

Avui m'agradaria fer esment d'una web que ja fa temps que funciona i que, personalment m'agrada molt "Una mà de contes"
http://www.unamadecontes.cat/

¿Defecte professional? Potser sí, però a la meva filla petita també li agrada i, us confessaré que a ella ja no li entusiasma massa anar a veure contacontes perquè ja n'està una mica tipa de veure la seva mare assajar.

Espero que us agradi la web i que feu algun dibuix, és força divertit després veure'l en acció.

Aigües fondes de la Francesca Aliern

2009-05-01T09:00:00.005+02:00

Feia moltes setmanes que tenia el bloc aparcat, però no oblidat, i se m'ha acumulat la feina. Un dels posts que tinc al pap de fa dies és el de parlar sobre el darrer llibre de la Francesca Aliern, “Aigües fondes”.

En aquesta novel·la la Francesca destapa allò que s'amaga darrera dels maltractaments domèstics, i per això és un llibre cru, força cru.

L'autora presenta els fets de manera cronològica, així podem anar copsant el llarg i lent camí que segueix la víctima per quedar atrapada dins les xarxes del seu botxí gairebé sense ni adonar-se'n.

M'agradaria destacar l'encert en que la Francesca ens mostra els personatges, a través dels seus gestos, de les seves paraules i, en definitiva, a través de les seves accions i de la seva vida gràcies als quals podem copsar-ne l'essència i ens podem posar dins la seva pell tal com sembla que ha fet l'autora a l'escriure aquesta novel·la.

La protagonista principal, l'Elsa, és una dona que es casa molt jove i per la influència de la seva mare amb un home que no li acaba de fer el pes, en el període més àlgid de la dictadura franquista.

En aquesta novel·la, la Francesca Aliern ens mostra la importància que té l'entorn perquè la dona que pateix una situació tan terrible se'n pugui sortir o no.

La Francesca no s'ha oblidat de les altres víctimes silencioses i punyents dels maltractadors, els fills.
El Gustau, el fill de l'Elsa, aquella criatura que, des de ben menut és un testimoni mut i angoixat per la situació que viu la seva mare i que al final acaba esclatant i que acaba tenint un protagonisme essencial en el desenllaç de la novel·la.

El llibre m'ha colpit i penso que no pot deixar ningú indiferent, però si una cosa destacaria de la història és el final, ple d'esperança i d'il·lusions renovades.

Com acostuma en la majoria de les seves novel·les, la Francesca fa un retrat admirable de l'època històrica en què es troba ambientat el llibre.

Des d'aquí les meves felicitacions més sinceres a la Francesca Aliern que, un cop més, ha sabut fer un bon retrat d'una època i d'uns personatges extraordinaris, demostrant un cop més la seva vàlua com a escriptora i, penso que podria afegir sense massa por a errar-la, com a cronista d'una època.

Conte zen

2009-04-30T08:01:00.008+02:00

La prova

Eren dos grans amics des de la infantesa. Un d'ells era mandarí i li havien ofert un alt càrrec oficial. La responsabilitat que aquest nou càrrec suposava l'angoixava una mica. El mandarí es trobà amb el seu amic d'infantesa i li ho explicà tot.

Llavors el seu amic digué:

- Et recomano que siguis molt pacient. Això és molt important. No te n'oblidis, exercita't sense descans en cultivar l'art de la paciència.

- Sí, estimat amic. No deixaré d'exercitar-me en l'art de la paciència - li assegurà el mandarí.

Mentre els dos amics es prenien un te deliciós, l'amic del mandarí digué:

- Sigues sempre pacient. No deixis de ser pacient, succeeixi el que succeeixi.

El mandarí assentí amb el cap.

Uns minuts més tard, l'amic digué:

- No ho oblidis, has de ser pacient.

- Ho faré, ho faré - respongué el mandarí.

Quan ja s'acomiadaven, l'amic afegí:

- No ho oblidis, has de ser pacient.

Llavors el mandarí, violentat, exclamà:

- Em prens per estúpid? Ja m'ho has dit un munt de cops que sigui pacient!

¿Vols fer el favor de no tornar-m'ho a dir?

I l'amic li respongué:

- Estàs ben irat, amic meu. M'agrada comprovar com t'exercites en l'art de la paciència.

El mandarí avergonyit, però agrait, li digué:

- És molt difícil ser pacient. - I abraçà afectuosament, el seu amic.

Però el mandarí no oblià mai més la lliçó que li ensenyà el seu estimat amic i quan ocupà el nou càrrec ho va fer de forma ben eficient. La paciència li permetré desenvolupar-lo amb equanimitat, sabiesa i amor.

Solució al fragment del 100è Joc literari

2009-04-04T21:20:00.004+02:00

La solució al fragment que vaig posar és "Ramona, adéu" de la Montserrat Roig.

Una abraçada,

Janet

Col·laboració amb el 100è joc literari

2009-03-17T23:12:00.004+01:00

Jesús Maria Tibau ha volgut compartir amb tots nosaltres la celebració del centenari del seu joc literari.

Us deixo amb la informació i el meu fragment.

Una abraçada,

Janet

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

Sentia el tuf de les boques del metro, d'olor de taronges fermentades, i m'aguantava la respiració quan passava pel costat de les escales. Però encara em feia més angúnia la bafarada de peus, de suor de peus, de la gent refugiada que s'arreplegava vora els forats, o als soterranis perquè no tenien casa de cap mena. Tremolaven, mig morts de por a cada bombardeig. Jo també en tenia, de por, però me l'empassava ben endintre perquè ningú no em notés que buscava el meu marit. El meu marit havia pensat de passar-se als nacionals. Jo feia el cor fort i tenia ganes de trobar-me la Kati i explicar-li que jo, tota sola i sense ajuda de ningú, buscava el meu marit.

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

Les tres protagonistes pertànyen a tres generacions diferents de dones i tenen en comú el mateix nom de pila i la poca traça que tenen per a estimar.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel

2009-02-26T15:35:00.004+01:00

Quand on n'a que l'amour

Quand on n'a que l'amour
A s'offrir en partage
Au jour du grand voyage
Qu'est notre grand amour
Quand on n'a que l'amour
Mon amour toi et moi
Pour qu'éclatent de joie
Chaque heure et chaque jour

Quand on n'a que l'amour
Pour vivre nos promesses
Sans nulle autre richesse
Que d'y croire toujours
Quand on n'a que l'amour
Pour meubler de merveilles
Et couvrir de soleil
La laideur des faubourgs

Quand on n'a que l'amour
Pour unique raison
Pour unique chanson
Et unique secours
Quand on n'a que l'amour
Pour habiller matin
Pauvres et malandrins
De manteaux de velours

Quand on n'a que l'amour
A offrir en prière
Pour les maux de la terre
En simple troubadour
Quand on n'a que l'amour
A offrir à ceux-là
Dont l'unique combat
Est de chercher le jour

Quand on n'a que l'amour
Pour tracer un chemin
Et forcer le destin
A chaque carrefour
Quand on n'a que l'amour
Pour parler aux canons
Et rien qu'une chanson
Pour convaincre un tambour

Alors sans avoir rien
Que la force d'aimer
Nous aurons dans nos mains
Amis le monde entier.

Jacques Brel

Un conte

2009-02-26T07:00:00.001+01:00

La tristesa i la furia

En un regne encantat, on les persones no poden arribar o potser es que hi transiten eternament sense ni tan sols adonar-se. En un regne màgic, on les coses no tangibles es tornen concretes, hi havia una vegada un estany meravellós, era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s'hi reflectien permanentment.

Un dia, hi anaren a banyar-se la tristesa i la fúria. Les dues anaven juntes per fer-se companyia mútuament. Totes dues es tragueren la roba i nues entraren a l'estany d'aigües transparents.

La fúria, apurada, com sempre està la fúria, es banyà d'una esgarrapada i ràpidament sortí de l'aigua. Però la fúria és cega o, com a mínim, no distingeix la realitat clarament, així és que, nua i apurada es posà la primera roba que trobà i succeí que aquella roba no era la seva, si no la de la seva companya i així, vestida de tristesa, la fúria marxà d'allà precipitadament.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on es troba, la tristesa s'acabà de banyar, i tranquil·lament sense tenir massa consciència del pas del temps, amb mandra i molt lentament, la tristesa sortí de l'aigua i llavors s'adonà que la seva roba havia desaparegut.

Com tothom sap, si hi ha alguna cosa que no li agrada gens ni mica a la tristesa és quedar-se nua. Així és que es posà l'única roba que quedava a la vora de l'estany, que era la de la fúria.

I, hom explica que des de llavors, molts cops un es troba amb la fúria cega, cruel, terrible i enfadada però que si ens entretenim una miqueta a mirar bé, trobarem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa i que darrera la disfressa de la fúria, en realitat hi ha amagada la tristesa.

Jorge Bucay

2009-02-25T06:31:00.000+01:00

El passat 15 de febrer vaig anar a explicar contes per celebrar les festes de la Laia, patrona pobre de la ciutat de Barcelona. Dic això de pobre perquè la patrona de la meva ciutat per excel·lència és la Mercè.

I ja em teniu a mi, allà enmig de la plaça de Sant Agustí Vell amb un fred que feia!

Vam compartir espai i glacera amb la companya Mercè Rubí i el pallasso argentí, Marcelo. Aquest home, amb el seu català deliciós, em va encantar. Quin gran pedagog que s'amagava darrera la màscara més petita que existeix, la del nas del pallasso.

M'agraden especialment aquestes sessions perquè et permeten gaudir del treball i de la conversa dels teus companys i això és un tresor fantàstic.

La veritat és que m'ho vaig passar molt bé. De totes maneres us explicaré un parell de coses que em van passar abans (¿se'n diu Llei de Murphy?).

Bé, la primera és que quan em vaig posar el micròfon a l'orella i el vaig engegar estava tan a prop dels altaveus que vaig regalar al públic un xiulet enorme i ensordidor. Amb el meu somriure de bona nena que sé posar quan les coses no són com jo voldria, em vaig apropar al públic i quan ja estava a punt de començar, bé, doncs, que la petaca on hi havia la bateria del micròfon va caure a terra. Bé, ja em teniu dibuixant un altre somriure i començant de seguida la sessió per no deixar marge a més incidents.

La veritat és que els contes van fluir molt bé i que els menuts van participar vivament de la narració.

En Jaume Viladrich

2009-02-24T06:31:00.000+01:00

Mentre preparava la informació per a aquest post, volia dedicar-li quatre ratlles al Jaume Viladrich, rondallaire i company d'ofici, m'he trobat amb la sorpresa del seu bloc.

Jaume! Això s'avisa!! Si acabo de veure que fa un any que el tens obert i jo ni me n'havia adonat!

Entreu-hi, entreu-hi sense por perquè ben segur que xalareu força.

Des d'aquí les meves felicitacions, Jaume.

http://laguixeracontes.blogspot.com/

2009-02-23T06:20:00.001+01:00

Sempre que començo una sessió de contes es produeix una mescla de sensacions: il·lusió, expectativa, impaciència, un cert neguit perquè surti tot bé, ...

Però, malgrat tot això a cada sessió visc uns moments màgics sensacionals. I n'hi ha algunes que aquesta màgia es multiplica i creix fins a límits insospitats. Això és el que em va passar quan vaig anar a explicar contes a Sant Esteve de Sesrovires. Allà vaig anar a explicar uns contes sobre la Xina durant una sessió que s'allargà poc més d'una hora perquè els infants demanaven més i més.

Vaig tornar cap a casa flotant, revivint aquells instants tan màgics i extraordinaris.

Un verdader regal que em va fer la vida.

Dedicatòria

2009-02-22T11:26:00.003+01:00

Una de les coses que més m'agrada fer quan obro un llibre és llegir la dedicatòria, quan n'hi ha.

I avui vull transcriure'n una que m'ha agradat molt. És al llibre de l'Àlex Rovira, "Paraules que curen".

"A les bones persones,
que creuen en el poder de l'amor
i en el poder de la paraula,
i que actuen en conseqüència
per convertir aquest món
en un lloc més habitable."

Paraules que curen.

Àlex Rovira

Plataforma editorial

Paraules que m'agraden

2009-02-03T07:46:00.002+01:00

Una amiga m'ha enviat un correu amb unes frases de les que m'agraden i per això he decidit posar-les per aquí.

He après que ningú no és perfecte...

fins que t'enamores.

He après que la vida es dura...

però jo ho sóc més!

He après que les oportunitats no es perden mai...

les que tu deixes escapar les aprofita un altre.

He après que quan sembres rancúnia i amargura...

la felicitat se'n va a un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...

perquè demà potser me les hauré d'empassar.

He après que un somriure és un mètode econòmic...

per millorar el teu aspecte.

He après que no puc escollir com em sento...

però sempre hi puc fer alguna cosa.

He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...

et té enganxat a la vida.

He après que tots volen viure al cim de la muntanya...

però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.

He après que cal gaudir del viatge...

i no pensar només en la meta.

He après que com menys temps malgasto...

més coses faig.

Conte zen

2009-02-01T11:45:00.004+01:00

Sisè sentit

Una bonica tarda de primavera, en Tajima no kami passejava pel seu jardí. Semblava que estava molt distret contemplant els cirerers. Darrere d'ell, unes passes més enllà, un jove servidor el seguia portant el seu sabre.

De sobte, una idea passà pel cap del jove:
“Malgrat tota l'habilitat que té el meu Mestre amb el sabre, en aquests moments em resultaria ben fàcil atacar-lo per darrere, ara que està tant fascinat contemplant les flors dels cirerers”.

En aquell moment, Tajima no kami es girà i començà a buscar alguna cosa al seu voltant, talment com si volgués descobrir a algú que estigués amagat per algun racó. Neguitós, es posà a repassar tots els racons del jardí. Com que no trobà ningú, se n'anà a la seva habitació força preocupat.

El seu servent, al final, li preguntà si li passava alguna cosa. Llavors, en Tajima respongué:
- Estic molt trasbalsat per un estrany incident al que no trobo explicació. Gràcies a la meva pràctica de les arts marcials, sóc capaç de pressentir qualsevol pensament agressiu en contra meva. Justament quan era al jardí m'ha succeït això. Però no he trobat ningú més que tu. Estic molt descontent de mi mateix, perquè no sóc capaç de justificar la meva percepció.

El jove servent, després d'escoltar aquestes paraules, s'apropà al seu Mestre i li confessà la idea que havia tingut quan eren tots dos al jardí i li demanà perdó humilment.

En Tajima no kami es sentí alleujat i satisfet, i tornà al jardí.

Gràcies, vida, gràcies

2009-01-14T09:29:00.005+01:00

Avui copio la lletra d'una cançó que veig com un meravellós cant a la vida.

Una abraçada,

Janet

Gràcies, vida, gràcies

Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.

Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.

Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.

Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.

Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.

Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.

Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.

Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.

Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.

Perquè em dónes l'enteniment
per comprendre que a la fi
tot això serà l'equipatge
quan m'enfili al darrer tren
i, com deia un amic meu,
se m'acabin les vacances.

Perquè estic convençut
que aquest dia que neix serà meu.

Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.

Joan Isaac

Va de bloc: REBAIXES

2009-01-11T16:24:00.005+01:00

Avui m'agradaria fer un petit homenatge al bloc Rebaixes , un dels cinc que gestiona l'avi Anton.

No recordo bé com vaig arribar a conèixer aquest bloc, però segurament el vaig descobrir a través d'algun altre... i m'hi vaig enganxar.

El bloc Rebaixes és ric en fotografies precioses i de paraules poètiques que són un aliment nutritiu per a l'ànima.

Us convido que el visiteu, ben segur que us agradarà i que hi tornareu. I des d'allà podreu donar una ullada als altres quatre restants.

http://rebaixes.blogspot.com/

Una abraçada,

Janet

Manifest en solidaritat amb David de Vilafranca

2009-01-09T08:04:00.006+01:00

Copio del bloc de l'Emigdi Subirats i amb solidaritat amb en David de Vilafranca.

MANIFEST EN SOLIDARITAT AMB DAVID DE VILAFRANCA:

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l'arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d'un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat. La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d'octubre de 1998. Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d'aberracions que ara ha d'afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió.

Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d'aquelles persones que, com en David, s'exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d'octubre del 98.

Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d'aquell llunyà 12 d'octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo.

I és que després de diversos mesos d'estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.

Avui, deu anys més tard d'aquells fets del 12 d'octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l'Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s'aturi el seu procés d'empresonament.

Agenda de convocatòries

Divendres 9 de gener

20h Manifestació a Vilafranca del Penedès (Davant de l'Ajuntament)

Diumenge 11 de gener

18h Acte de solidaritat amb el David a les Cotxeres de Sants

Dimarts 13 de gener

20h Acte informatiu a Vilafranca del Penedès (Sala d'actes de l'Escorxador)

20h Assemblea del grup de suport a Barcelona al CSO Can Vies de Sants

Dimecres 14 de gener

19h Roda de premsa a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

19.30h Concentració a Plaça Sant Jaume de Barcelona

Dijous 15 de gener

Durant tot el dia accions descentralitzades

Dissabte 17 de gener

12h Manifestació nacional a la Plaça de Sants de Barcelona

Reflexions per al 2009

2009-01-04T18:31:00.002+01:00

He rebut un missatge de l'organització Brahma Kumaris per al 2009 que m'agradaria transmetre-us. Aquí el teniu:

Hem deixat enrere el 2008 i hem entrat de ple al 2009, un any que es presenta ple de reptes i de desafiaments globals.

Si ens centrem en el nostre progrés i el nostre desenvolupament espiritual, l'any nou és sempre una oportunitat per a formular un nou pla personal. Cada dia és una oportunitat de transformació de l'ésser. Per això, celebrem cada dia del 2009 com el dia de la transformació de l'ésser i de la transformació del món. L'ànima anhela un món millor, un món en el que regni l'harmonia, l'amor i la pau. Allò que podem fer, a partir d'ara, és viure i compartir aquests valors i aquestes qualitats que desitgem veure al món, ningú ens ho pot impedir.

Visquem un 2009 ple de significat i d'intensitat en la nostra transformació personal. Cada dia, fomentem el fervor i l'entusiasme per la transformació i no deixem cap espai per a les preocupacions ni per a la confusió.

Durant aquest nou any, hem de fer cada dia alguna cosa nova per a l'ésser i per al servei del món. Amb determinació i coratge i amb l'ajut de Déu, seguim volant i aconseguim que els altres volin, és a dir, que cap obstacle ni circumstància ens redueixin l'entusiasme i la motivació per la transformació.

Grup del Llibre - El club de lectors dels Països Catalans

2009-01-03T10:10:00.009+01:00

Vull dedicar el meu primer missatge blocaire del 2009 al "Grup del Llibre - El club de lectors dels Països Catalans".

Recordo com si fos avui (tot i que només han passat uns 28 anys!) com vaig conèixer l'existència del Grup del Llibre. Va ser llegint la revista que publicaven uns companys meus a l'Institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona, en allà hi havia un anunci a peu de pàgina d'aquesta entitat.

Em va arribar a les mans en el moment just en el que jo acabava de descobrir que pertanyia a una cultura viva que tenia una literatura amb un passat exemplar, un present enriquidor i un futur esperançador. I, és clar, m'hi vaig associar de seguida.

Per aquells anys tenien la seu situada a un pis del carrer València (tocant als Encants Nous) de Barcelona i a mi m'enamorava anar-hi. Creuar la porta d'aquell pis era entrar en un món encantador, ple d'espais per explorar. El tracte era tan familiar que em podia passejar per tots aquells racons triant i remenant llibres fins a trobar els que m'emportaria (decisió sempre difícil i supeditada a la butxaca).

Ara, després d'haver estat uns quants anys al barri de Vallcarca, són al carrer Canuda número 6, al mateix edifici on hi ha l'Ateneu Barcelonès. És una botiga, que té una situació més privilegiada que la que tenia abans i me n'alegro perquè per a mi és tota un fort referent per a la cultura del nostre país, tot i que jo encara trobo a faltar aquell pis vell de l'Eixample.

El Grup del Llibre va néixer durant els darrers anys de la Dictadura, gràcies a la iniciativa i als diners d'un grup de gent que creia en la cultura i el futur del seu país i que no han tingut el reconeixement institucional que es mereixen.

Des d'aquí aquest petit homenatge i el meu gran agraïment.

Ah! Encara que ja no siguin al pis del carrer València jo continuo posant el nas per tot arreu i continuo remenant i triant llibres com en els vells temps i també continuo supeditant les meves adquisicions a la butxaca.

http://www.grupdelllibre.cat/

Conte àrab

2008-12-15T08:05:00.002+01:00

Amics

Dos amics caminaven pel desert. Un dia, sense saber massa bé perquè començaren a discutir i s'enfadaren fins al punt que un d'ells li etzibà una bufetada a l'altre. Aquest, sense dir res, agafà un bastonet i va escriure a la sorra:

- Avui el meu millor amic m'ha pegat a la cara.

Després d'aquest desagradable incident, els dos homes continuaren el seu viatge junts. Arribaren a un oasi i decidiren banyar-se. Aquell que havia rebut la bufetada no sabia nedar massa bé i, sense adonar-se s'allunyà massa de la riba. Espantat, començà a fer gestos de desesperació i ja començava a ofegar-se quan el seu amic l'anà a buscar i li salvà la vida.

Quan l'home es recuperà, es tragué la seva navalla i gravà en una pedra:

- Avui, el meu millor amic m'ha salvat la vida.

Intrigat, el seu amic li preguntà:

- Per què, quan et vaig pegar vas escriure a la sorra el que havia passat, i ara ho fas en una pedra.

Amb un somriure amable, l'amic li contestà:

- Quan un gran amic ens ofèn, ho hem d'escriure a la sorra perquè el vent d l'oblit i el perdó s'encarreguin d'esborrar-lo i apagar-lo; però, quan ens passi una cosa meravellosa, l'hem de gravar a la pedra de la memòria del cor on cap vent del món ho pugui esborrar mai.

Gent gran

2008-12-04T09:30:00.003+01:00

Asseguda al costat d’un llit estrany
ella es mira
d’una capsa cansada de guardar
fotografies
les mirades d’uns nens que riuen, ben
aferrats
a una dona amb la fesomia que de segur li
és familiar.
Cap al tard quan baix van arribant
les visites
ella posa la ràdio forta i fa
com qui té amigues.
El fill gran la trucava, però ara ella no hi
sent;
la petita amb tanta canalla no té temps.

Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat
com cada any.

Amoïnada perquè no troba enlloc
les sabatilles
pensa que necessita més petons
i menys pastilles.
En veu alta recorda coses i parla amb ell
que l’escolta des de la vall del riu vermell.

Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat
com cada any.

Del CD “Respira” – Els Pets

Les frases d'avui

2008-11-29T11:24:00.003+01:00

Sobre la sabiesa:

"Si vols ser una persona sàbia, aprèn a interrogar raonablement, a escoltar amb atenció, a respondre serenament i a callar quan no tinguis res a dir".

Johann Kaspar Lavater (filòsof, poeta i teòleg suís)

"Mai no hem de confondre coneixement amb sabiesa. El primer ens serveix per a guanyar-nos la vida; la sabiesa ens ajuda a viure-la".

Sorcha Carey (Professora d'art clàssic anglès)

"El saber i la raó parlen; la ignorància i l'error criden."

Arturo Graf (Escriptor i poeta italià)

"L'obscuritat ens envolta a tots, però mentre el sabi ensopega amb alguna paret, l'ignorant roman tranquil al centre de l'habitacle."

Anatole France (Escriptor francès)

Va de bloc: Que llegistes en acció

2008-11-25T15:52:00.004+01:00

El bloc que ha nascut arran de la participació a la web de Què llegeixes

De moment he iniciat la meva participació publicant un dels contes que ja havia publicat al meu bloc, però espero anar-hi participant amb noves aportacions.

El bloc és Quellegistes en acció Qui s'anima a participar-hi?

Una petita història

2008-11-24T07:29:00.005+01:00

EL REGAL DEL REI

El rei va rebre com a obsequi dues cries de falcó i les va donar al mestre de falconeria perquè les entrenés. Al cap d'uns mesos, l'instructor va comunicar al rei que un dels ocells estava totalment ensinistrat però que a l'altre li succeïa alguna cosa estranya: no s'havia mogut de la branca des del dia de la seva arribada a palau, fins al punt que calia portar-li l'aliment fins allí.

El rei va fer buscar remeiers i guaridors de tota mena, però no n'hi va haver cap que aconseguís fer volar el falcó. Llavors va encarregar la missió a membres de la cort, però no se'n van sortir. Per la finestra de la seva cambra, el monarca veia l'au immòbil a la branca. Finalment, va publicar un edicte entre els súbdits i, l'endemà al matí, va veure el falcó volant pels jardins.

- Porteu-me l'autor d'aquest miracle - va dir.

De seguida li van presentar un camperol.

- Tu has fet volar el falcó? Com ho has fet? Que potser ets un mag?

Entre feliç i espantat,l'home li va respondre:

- No ha estat gens difícil, sa Majestat, només he tallat la branca on sempre es posa. L'ocell ha vist que tenia ales i, simplement, ha volat.

Del llibre "La bona vida"

Llibre: La bona vida.

Autor: Àlex Rovira

Editorial: Ara llibres

"La menestrala" de Francesca Aliern

2008-11-23T17:14:00.005+01:00

Fa algunes setmanes que vaig anar a Tortosa. Però aquella va ser una escapada diferent a les que acostumo a fer, aquell dia m'esperava a l'estació de tren la Francesca Aliern.

Va ser molt emotiu per a mi pensar que a la Francesca m'estava esperant i que disposaríem d'algunes horetes per poder parlar.

Vam anar a fer un cafè a Xerta i allà em mostrà la casa on succeí la història de "La nit fosca" (conte que es troba al llibre "El batec de l'aigua"); el pont de "El pont de la solitud" i també algunes de les finques de la Joana, coneguda com "la menestrala".

La conversa amb la Francesca és còmode i molt agradable. Vaig aprendre molt i vaig intentar aprendre tot el que vaig poder.

Em regalà un llibre que jo tenia moltes ganes de llegir: "La menestrala". La història d'una dona que va tenir una visió per als negocis extraordinària i una fortalesa envejable.

Us deixo amb un fragment d'aquesta novel·la que he triat per a aquest post.

Una abraçada,

Janet

"La gent, una vegada més, se'n feren creus que anés a visitar-se sola, sense la companyia de ningú, cosa inusual al poble. Però a la Joana li importava poc el parer dels altres. Sabia que molts també s'esgarrifaven al saber que una dona llegís el diari, que estès al dia de tot, menys integrar-se dins els saraus que es formaven a la plaça major a l'hora de la compra. Era el lloc perfecte per assabentar-se de qualsevol baixa fangosa ocorreguda a la vila. El que allí es deia i comentava, ella mai ho trobaria entre les pàgines d'un diari. Però la Joana no era feliç escoltant aquelles bajanades, ni reportant murmuracions, enveges i mal te quieros . S'havia proposat aixecar una casa, conquerir poder econòmic i ser una senyora respectada per tothom."

20 de novembre: Avui és el meu aniversari

2008-11-20T07:39:00.002+01:00

Hola,

Després d'una absència una mica llarga, torno a connectar-me amb aquest món blocaire.

I és, justament avui, que faig 45 anys, que m'he decidit a retornar. Com a curiositat us diré que avui també és l'aniversari del meu fill, ell en fa 16.

I per acabar, unes paraules d'aquelles que m'agraden:

"Gaudeix d'aquest dia perquè és la vida. La mateixa vida de la vida. En el seu curs breu hi haurà totes les realitats i les veritats d l'existència: la joia del creixement, l'esplendor de la creació, la glòria del poder. Perquè ahir és només un somni i demà una visió. Però l'avui, ben viscut, fa de l'ahir un somni de felicitat, i de cada matí, una visió d'esperança".

Paramahansa Yogananda

Una abraçada i fins aviat,

Janet

Conte zen

2008-10-24T08:05:00.000+02:00

Magatzem d'eines

Una vegada les eines d'un magatzem de fusteria es reuniren en assemblea per mirar d'arreglar les seves diferències. A l'inici d'aquesta curiosa reunió, el martell exercí la presidència, però de seguida les altres eines li notifi-caren que hi hauria de renunciar perquè feia massa soroll amb els cops que donava. El martell acceptà l'acusació, però el que no acceptà és que presidís la reunió el cargol, perquè deia que donaria massa voltes a les coses i la reunió resultaria llarga i avorrida.

Tant el cargol com els seus similars es donaren per entesos, però ells no admetrien pas que la llima presidís la reunió perquè deien que provocaria massa friccions amb les seves asprors habituals.

La llima hi estigué d'acord, però amb la condició que fessin fora de l'assemblea el metro, perquè es passava el dia medint a tothom segons el seu patró, com si ell fos l'unic perfecte d'aquest món.

Llavors entrà el fuster al magatzem, es posà el davantal i es posà a treballar. Utilitzà el martell, la llima, el metro i el cargol. Al final, convertí un tros de fusta en un moble útil i preciós.

Quan el fuster marxà, les eines es tornaren a reuní. Llavors, parlà el xerrac i digué:

- Companys, en la reunió anterior quedà demostrat que tots i cadascun de nosaltres tenim defectes, però el fuster només treballa amb les nostres qualitats. Això és el que ens fa a tots tan valuosos. Així és que us demano que no ens fixem més en els aspectes negatius que veiem els uns als altres i aportem les nostres habilitats tal com ho fa el fuster.

L'assemblea trobà que el martell era fort, el cargol unia i donava força, la llima era especial per a allisar i llimar asprors i observà que el metro era precís i exacte. En aquells moments sentiren que eren un equip capaç de crear mobles de qualitat i estigueren orgullosos de treballar junts. Des d'aquell dia es preocuparen de ser cadascun d'ells el millor en la seva especialitat.

Va de web: Lletra

2008-10-23T07:15:00.001+02:00

Avui voldria parlar de "Lletra" la web de literatura catalana que edita la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).

Encara falten autors i sobretot autores per anar completant la llista. però és uns web que trobo molt completa i dinàmica. Resumint: m'agrada.

Hi trobareu entre molts altres, en Sebastià Juan d'Arbó, l'Artur Bladé i Desumvila; però encara falten la Francesca Aliern, la Zoraida Burgos, en Gerard Vergés,...

Com que és una web que es renova constantment, queda oberta l'opció de publicar l'entrada dels qui encara falten.

http://www.uoc.edu/lletra/

No al cementiri nuclear

2008-10-22T07:48:00.002+02:00

Acabo de llegir al bloc de l'Emigdi Subirats l'article sobre les controvertides declaracions que va fer a la premsa l'alcalde d'Ascó (Ribera d'Ebre), Rafel Vidal, en les que no descartava la possibilitat d'instal·lar un cementiri nuclear a la vila.

En el mateix article, l'Emigdi es fa ressó de la proposta que ha fet el blocaire Àngel Fernández, del bloc Alego als membres de l'Ebresfera perquè realitzessin una campanya blocaire contra la instal·lació d'aquest cementiri i, evidentment, m'hi apunto.

Cançó del Joan Isaac

2008-10-22T07:32:00.001+02:00

De vegades, només de vegades

De vegades, només de vegades,
em vénen ganes d'engegar-ho tot a dida,
perdre'm per la mar divina de la Polinèsia sud
i trobar-me per sorpresa a l'arxipèlag de les Cook.

De vegades, només de vegades,
m'imagino com seria la fugida:
navegar aigües maragdes, per ofici sobreviure
conjugant entre la calma tots els temps del verb somriure.

Però què seria jo, sense cap hipoteca
i el somni irrefrenable d'un altre cotxe nou,
la visa, la memòria, el soft-ware i les megues,
i la pantalla amiga del meu ordinador...

Però què seria jo tan lluny sense cobertura,
bevent aigua de pluja sense estabilitzants...
Però què seria jo si no tingués cap pressa,
ni els gasos cancerígens de la Ronda de Dalt...

De vegades, només de vegades,
em faria voluntari d'una ONG,
m'enduria la família, cap a l'Índia hi falta gent,
que m'han dit que a Calcuta és senzill guanyar-se el cel.

De vegades, només de vegades,
em provoca insomni la rutina
i el diable a cau d'orella em diu que vagi a l'aeroport
i que em compri ja el passatge d'algun vol sense retorn.

Però què seria jo sense l'hortet i la caseta,
segona residència i el meu pla de pensions,
els cecs, la primitiva, les cues de l'A-16,
l'encant que sempre tenen les platges a l'agost...

Però què seria jo sense aquestes cadenes
que em lliguen a l'amable confort del primer món.
"Si estic més bé que vull", ja ho diu Cabrera Infante
quan parla que a l'Havana vivia molt pitjor.

De vegades, només de vegades,
puc tornar-me boig.

Joan Isaac

Les frases d'avui

2008-10-21T07:42:00.002+02:00

"El millor per a ser enganyat ès considerar-se més llest que els altres."

"Les passions són els únics oradors que convencen sempre."

"No hi ha res més contagiós que l'exemple, i mai no podem fer ni grans béns ni grans mals que no en causin d'altres semblants."

François de la Rochefoucauld

Contes de natura

2008-10-15T15:50:00.008+02:00

El reietó, un dels protagonistes dels contes d'aquesta sessió

Vaig rebre l'encàrrec de preparar diverses sessions de contes per a algunes biblioteques de Barcelona, dues havien de estar relacionades amb la natura i les altres dues amb la multiculturalitat.

Fa uns dies que vaig presentar a la Biblioteca d'El Carmel-Juan Marsé la primera d'aquestes sessions que vaig titular "Contes de natura", allà hi ha un conte que explica perquè hi ha serps verinoses i perquè n'hi ha que no ho són; perquè tenen punxes els eriçons; com va ser que un ratolí salvés la vida del Rei de la selva; perquè l'àguila és la reina de les aus; d'on ve el nom de reietó (l'ocell de la foto que encapçala el post) i què va passar al cel del Delta de l'Ebre el dia que els colors de l'Arc de Sant Martí es van barallar.

I és que resulta que, vaig aprofitar aquesta ocasió perquè totes les històries les expliquin uns avis que són d'un poble a tocar del Delta de l'Ebre a la seva néta. Ells diuen que si coneguéssim millor la natura no la maltractaríem com ho fem i per aixo expliquen tots aquests contes a la seva néta que viu a una gran ciutat.

La propera sessió tocarà la multiculturalitat i he preparat una sessió de contes xinesos que encara estic polint.

De moment, aquesta de la natura va sortir de primera. Sempre porto objectes fets per mi de manera senzilla i al final de cada sessió deixo que els infants vinguin a parlar amb mi i els convido a tocar aquelles coses que porto.

La màgia es renova a cada sessió, notar aquells ulls oberts atentament, aquelles ganes de dir-hi la seva i, al final aquella salutació o aquell beset és una de les experiències més extraordinàries amb les que em regala la vida.

http://selma.janet.googlepages.com/home

Conte zen

2008-10-02T11:06:00.004+02:00

En mans del destí

Un gran general, de nom Nobunaga, havia pres la decisió d'atacar a l'enemic, malgrat que les tropes d'aquest eren molt inferiors numèricament a les seves.

El general, però, estava segur que ells guanyarien, però els seus homes no ho veien pas igual.

Pel camí, Nobunaga es va aturar davant d'un santuari i digué als seus guerrers:

- Ara em recolliré durant una estona dins del temple per demanar als déus que ens ajudin. Quan surti, llençaré una moneda a l'aire. Mireu, si surt cara tingueu per segur que guanyarem, però si surt creu, perderem. Estem en mans del destí.

Quan el general sortí del temple, llençà una moneda a l'aire i resultà que sortí cara. La moral de les tropes s'inflà tot d'una. Els guerrers anaren a la batalla convençuts que la victòria era seva i van lluitar amb una força tan extraordinària que guanyaren la batalla sense massa complicacions.

Després de la victòria, l'ajudant de camp del general li digué:

- Ningú pot canviar el destí, ¿oi? Bé, de fet, aquesta victòria inesperada n'és una prova ben evident.

- ¿N'estàs ben segur d'això que dius?- li respongué el general, alhora que li ensenyava la moneda que havia llençat a l'aire abans de la batalla. Una moneda que tenia cara als seus dos costats.

"Joana E" de Maria Antònia Oliver

2008-09-27T08:21:00.006+02:00

El primer cop que vaig llegir aquest llibre m'emocionà. Seguir la vida de la protagonista és fer un repàs, des d'uns ulls de dona, a una etapa de la nostra història. És, per a mi, una gran lliçó de vida i de superació personal.

Una dona admirable, la Joana.

Us copio el que diu a la contraportada del llibre:

"Joana E. és una història real. És la història que va voler escriure Maria-Antònia Oliver després de conèixer na Joana. Com també va voler que fos en veu de na Joana, i no de qui escrivia, que ens fos contada; amb el seu propi llenguatge, la seva manera d’explicar-se, els seus dubtes, contradiccions, moments de felicitat i moments de misèria, amb la seva pròpia por i la seva indignació, amb les coses que va voler contar i les que va amagar, amb la ingenuïtat, la seviesa, la racionalitat i la passió amb què ella s’exterioritzava."

JOANA E.

Maria Antónia Oliver

Edicions 62

Homenatge al poeta tortosí Gerard Vergés

2008-09-26T07:23:00.007+02:00

M'afegeixo a la proposta que ens fa l'Emigdi Subirats de fer un post d'homenatge al poeta tortosí Gerard Vergés escrivint-hi un poema seu.

L'he tret del recull de poemes de diversos autors que publicà Cossetània edicions a "Terres d'aigua".

"Par que sia la mar”
(Despuig, Col·loqui sisè)

Baixava el riu, feliç, tan cabalós
que semblava talment la mar mateixa..
Poblat de peixos, d'aus i de forestes
-àlbers i tamarius i lligaboscs-
i ullals fresquíssims d'aigua. Sempre l'aigua
i els mil colors de l'aigua i del corrent:
l'aigua hivernal -xopa de grisa boira-,
l'aigua groga de llims i de soldó,
l'aigua rogenca dels rogencs crepuscles,
l'aigua verda a la vora dels canyars...
És per això (i més coses!) que us pregunto:
¿per la rapacitat voraç d'uns pocs
i d'uns segons per la indolent incúria,
per sempre més perdrem tanta bellesa?

Us copio l'article que li ha dedicat l'Emigdi al seu bloc:

"Avui és el gran dia del veterà poeta tortosí Gerard Vergés i Príncep. Aquesta nit, a partir de les 22 hores, rebrà el merescut homenatge de la seua ciutat natal al Teatre auditori Felip Pedrell, que premiarà una trajectòria literària veritablement impecable. Durant aquests darrers jorns ja hem anat fent cinc cèntims d'aquest emotiu acte, durant el qual tindrà lloc l'espectacle poètico-musical "Cançons de la mandràgora" del músic eslovac Robert Faltus, resident a Móra d'Ebre, basat en el llibre "La raíz de la mandrágora", la traducció al castellà de tota la seua obra poètica que realitzà el poeta cambrilenc Ramon Garcia Mateos. També actuarà el cantautor prioratí Jesús Fusté, que ha musicalitzat algun dels seus poemes. Una quinzena d'autors i d'autores ebrencs i ebrenques participarem activament en l'homenatge amb la lectura d'alguns versos i paràgrafs de la seua obra, entre els quals: Emili Rosales, Jordi Andreu, Jesús M. Tibau, Jaume Llambrich, Josep Igual. La meua participació consistirà en la lectura dels primers versos de l'Ombra rogenca de la lloba, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba de 1981, el qual considero com dels millors poemaris dels darrers 25 anys en la nostra llengua. Durant l'acte també es farà el lliurament del premi Cristòfor Despuig de narrativa, que atorga l'IMACT, del qual n'he estat jurat enguany, que ha guanyat l'escriptor i amic Josep Igual de Benicarló amb "Quaderns deltaics".També voldria recomanar a tots aquells amants de la bona literatura que escoltin el Lletres Ebrenques d'aquesta setmana, que és tot un homenatge a Gerard Vergés, el màxim baluard actual dels escriptors de les comarques centrals dels Països Catalans. Probablement, ha estat el millor programa de les tres temporades de Lletres Ebrenques, el qual podeu escoltar en directe divendres 26 a les 10.30 a Antena Caro Roquetes (96.0 fm), o a partir de la tarda a través del web www.antenacaro.com.Molts crítics literaris fan esment sovint de tres grans veus ebrenques literàries, riu avall i riu amunt: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita 1902- Barcelona 1984), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1995) i Jesús Moncada (Mequinensa 1944- Barcelona 2005). Crec que hauríem d'afegir indubtablement d'altres com Mn. Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) i, per suposat, l'agosarada veu poètica de Gerard Vergés que també agafa una dolça remor a aigua. També voldríem que Gerard Vergés tingués un petit homenatge a la xarxa, per la qual cosa demanem als blocaires que ho creguin oportú que pengin un poema del poeta tortosí durant el dia d'avui al seu blog. Al bloc El Basar de les espècies (www.elbasar.cat) podeu trobar tots els enllaços a la seua valuosa obra poètica."

Blog de l'Emigdi Subirats:

http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6329

Rondalles de la vora del foc

El maltractament subtil

Nou article de MERCATS EN XARXA

AVUI M'HE PASSEJAT PELS...

Una cabeza mal amueblada: El vencejo

Aguarelix: Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!

Mercats en xarxa: Si no utilitzes Internet en la promoció del teu ne...

Pilar Morey Bulbena-Cat: Bon cap de setmana!!

Homenatge a Montserrat Roig

"La nit que les estrelles es van alliberar" d'en Pep Duran

Educar amb la lectura

L'Esther i jo hem creat un taller nou destinat, sobretot, a les AMPAS, Centre cívics, Associacions de Veïns, ...

Bon dissabte!

El mapa de ruta . Introducció.

La Fageda: Un gran exemple per aprendre'n

Històries de cuina: el sofregit

Històries de vida: El dol i els infants

Estimat Andreu

És a les teves mans

"Gotas de agua" a La Fatarella

El correu electrònic

El Barça campió de Llliga

El Barça de Guardiola, campió per tercer any consecutiu

Nova eina de Google

Festa Major de Sant Andreu: Aquesta nit concert de Gossos

Un vídeo motivacional

Club de lectors de la UOC

Joan Solà - Petit homenatge

El blog de la meva amiga Esther

FELIÇ DIADA!

El Roque Pascual i l'Albert Vilalta alliberats

Hotel Catalunya Park - Ribes de Freser

La Vall de Núria

Pluja a Ribes de Freser

Cada dia, un blog en català!

Teniu la informació sobre els diversos blocs en català que es van destacant diariament a “Cada dia, un blog en català!”

Dol al Tibidabo

La síndrome de Rett

Manifestació 10J

Somnis

Nosaltres decidim, som una nació

GOSSOS

Gaudir del silenci

Sobre el terratrèmol de Xile

Un dibuix de l'Helena

Titot

Ses Majestats els Reis d'Orient

Contes de l'Àfrica Negra

La i·lusió d'en Josep López Romero

La paraula escrita

XIV Marató de contesde l'Hospitalet de Llobregat

Homenatge al president Companys

Obstacles - Conte sufí

Dibuix de l'Helena

Fa dos anys que vas marxar

Dia de pluja a Sant Andreu

11 de setembre

"Pensar no és de franc" de Xavier Guix

Pensar no és de franc

Xavier Guix

Contraportada:

És avui!! Presentació "A la barana dels teus dits"

Dimecres a la biblioteca d'El Vendrell

Sobre les diferències aparents

Pots endarrerit número 1 - Els Quicos al Felip Pedrell de Tortosa

Cita a Samarra

Conferència de l'Àlex Rovira

Homenatge al bloc "Mentre la roba s'aixamora"

Dol per l'incendi als Ports

Copa, Lliga i CHAMPIONS!! CHAMPIONS!!

Frases nutritives

No tinc paraules!

Va de web - Una mà de contes

Aigües fondes de la Francesca Aliern

Conte zen

Solució al fragment del 100è Joc literari

Col·laboració amb el 100è joc literari

Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel

Un conte

En Jaume Viladrich

L'Esther i jo hem creat un taller nou destinat, sobretot,
a les AMPAS, Centre cívics, Associacions de Veïns, ...